L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Amb les urnes a les mans'
"Amb referèndum o prohibint-lo, l’estat espanyol s’asseurà a negociar amb Catalunya perquè així no pot seguir. Perquè és una vergonya que el problema que té a Catalunya, una de les regions europees més dinàmiques, es perpetuï"
La imatge d’una manifestació, a Catalunya, de gent amb urnes és molt potent perquè s’entén a tot el món en l’era d’Instagram: A Catalunya hi ha milions de persones que volen votar. Són gent armada amb urnes, que, tal com està el món, és un missatge que voldríem veure sempre allà on hi ha un conflicte. I al davant hi tenen un estat que s’hi oposa.
El sobiranisme civil entoma el repte de fer efectiu el referèndumLa presència de Guardiola va ser un encert dels organitzadors. Perquè quan Guardiola parla fa titulars. A tot el món. I justament per això, perquè quan Guardiola parla ressona a tot el món, encara no havia ni baixat de l’escenari que ja rebia per tots cantons. Sobretot per haver-se referit a l’estat espanyol com a “estat autoritari”.
No és que l’estat espanyol sigui autoritari només perquè negui un referèndum que podria pactar, com ha passat a Escòcia o al Quebec, és que abans, quan es tractava de discutir propostes molt més senzilles, va tenir un posat autoritari: amb el referèndum del 2006, amb la sentència del TC del 2010 que va ser la provocació final, amb la policia patriòtica que s’inventa informes, amb la fiscalia que t’ho afina, amb la inhabilitació del president i tres membres del Govern per posar les urnes en una consulta no vinculant, amb la persecució de la presidenta del Parlament per organitzar un debat a la Cambra... Per tot això l’estat espanyol és autoritari, es comporta de manera autoritària a Catalunya, a qui tracta com una anomalia rebel per qualsevol cosa que demani o aprovi, ignorant el que aporta al conjunt de l’Estat i la seva importància com a regió europea.
Home, que algú s’esquinci les vestidures perquè Guardiola qualifiqui l’estat espanyol d'“autoritari” quan la ministra de defensa ha comparat posar les urnes amb un cop d’estat… Amb això ja està tot dit.
Una altra cosa és el to i el missatge. Mirin, en la mesura que la Generalitat digui que el referèndum es celebrarà i l’Estat contesti que no és celebrarà, que la Generalitat tingui una llei a punt però no l’ensenyi perquè no l’hi anul·lin i l’Estat digui que ho té tot a punt per impedir-ho, estem avançant cap al conflicte. I això amoïna molta gent, la incomoda. És aquí que els discursos per a convençuts deixen de tenir eficàcia. Des del nostre punt de vista, cal insistir en dues idees. Una: voler votar no pot ser un delicte, i si ho pot acabar sent és perquè el bloqueig de l’Estat impedeix votar de manera acordada. Dos: el bloqueig de l’Estat en tot el que proposa la majoria política a Catalunya és tan gran que estaria bé discutir les raons per les quals un país independent seria millor que una autonomia dependent. (Sense anar més lluny, pensa fer alguna cosa l’estat espanyol perquè la gent no hagi de dormir al carrer per renovar-se el DNI o el passaport?) No pot ser que guanyi la carta de la por de l’Estat. Perquè quan guanya la por el fracàs és col·lectiu, també del que guanya. Perquè el que li queda és una victòria, però el problema també queda. No soc dels que els agrada categoritzar. Hi ha moltes coses relatives a la vida i a la política. Però si de res estic segur és que d’una forma o una altra, amb referèndum o prohibint-lo, l’estat espanyol s’asseurà a negociar amb Catalunya perquè així no pot seguir. Perquè és una vergonya que el problema que té a Catalunya, una de les regions europees més dinàmiques, es perpetuï.