L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Abans espanyols que demòcrates'
'Enlloc del món democràtic es donaria per bo enviar la policia i els jutges per respondre a una demanda de més de la meitat de la població, com ara votar'
Avui m’he quedat una estona mirant la fotografia d’un moment que es va produir ahir al Parlament. Els diputats de Ciutadans aixecant les mans per evidenciar que no voten. Que no voten les resolucions que demanen un referèndum.
Aixecaven les mans per produir una foto, és clar, i la foto, és clar, els retrata. Com si fóssim a ca l’oculista, els pregunto: què hi veuen vostès, aquí? Algú podria contestar “uns diputats que no voten perquè no volen incórrer en cap il·legalitat”, o “algú que vol que quedi clara la seva innocència”.
Jo ho veig diferent. Hi veig la rebequeria del que no sap perdre. Sap que perdrà aquesta votació i diu “no hi jugo”. La por de debatre, la por de la democràcia. Abans d'admetre que estic en minoria, embruto la legítima postura dels altres com dient que no em vull tacar les mans. Abans espanyols que demòcrates.
Ahir PP, PSC i Ciutadans no van voler votar les resolucions de Junts pel Sí i la CUP sobre el referèndum. Doncs bé, PP, PSC i Ciutadans representen el 38% del Parlament de Catalunya. A Espanya, aquestes tres forces representen el 72% del Congrés de Diputats. Aquí el 38%, allà el 72%. Quan alguna cosa no m’agrada aquí, em comporto com si fóssim el 72%.
En l’actitud dels que han quedat retratats a la foto hi veig una renúncia a defensar els interessos dels seus representants. De fer política, d’abordar el problema políticament i no amagar-se darrere l’àrbitre. Deriva de la secular incapacitat de la política espanyola per respondre a la demanda de Catalunya. És una continuació, per la via de la postureta de cara a la galeria, del que ahir va fer l’Estat. El TC va obrir la via penal contra Carme Forcadell per permetre una votació al Parlament, i el Suprem va demanar permís al Congrés per jutjar Francesc Homs, just el mateix dia que el Parlament aprova per majoria absoluta dues propostes de referèndum, una de les quals amb el suport de Catalunya Sí que es Pot. La resposta de l’Estat vol ser un advertiment general. Ahir Mas, avui Forcadell, demà qui sigui, i així fins a inhabilitar tothom pel simple acte de demanar votar.
Suposo que, si a aquestes alçades algú els diu que, és clar, el problema és que el Parlament s’entesta a votar coses prohibides o coses que no interessen els catalans, deuen tenir clar que la Generalitat no pot legislar sobre els toros, o sobre la igualtat entre homes i dones, o sobre la pobresa energètica, o sobre l’impost dels pisos buits…
L’Estat accelera i el Parlament i el Govern no afluixen, o sigui que la topada s’acosta. Això no només no té sentit, sinó que és una vergonya. Enlloc del món democràtic es donaria per bo enviar la policia i els jutges per respondre a una demanda de més de la meitat de la població, com ara votar. Enlloc on hi hagi vida intel·ligent es deixa podrir el problema. Si ho fan és perquè creuen que són més forts, creuen que no sacrificarem res de la nostra comoditat. Que no passarem de la ‘performance’ colorista de cada Onze de Setembre. Que, si ens provoquen, encara caurem em la temptació de trencar un vidre. Si l’estat espanyol no seu a la taula a discutir el futur de Catalunya s’acosta l’hora de demostrar que això és una qüestió de dignitat.