Una resposta catalana a l'anomalia democràtica espanyola. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui es presentarà l’acord entre Convergència i Esquerra per anar junts a les eleccions del 27-S. Tal com explica l’ARA en portada, la llista estarà encapçalada per tres noms de la societat civil. Mas aniria al número quatre i Junqueras, al cinc. En cas de victòria, Artur Mas seria el president i Junqueras, el vicepresident. L’acord sosté que la futura legislatura hauria de durar 18 mesos per desplegar les estructures d’estat, a partir dels treballs que ha estat coordinant el doctor Viver i Pi Sunyer.

Per tant, com explica Oriol March, el pacte que avui es presentarà no és només per concórrer a unes eleccions, sinó també per governar junts.

Després de tants mesos de desencontre entre Convergència i Esquerra, subsisteix la pregunta: perquè ha estat possible ara i no abans? Per tres raons: perquè el procés es desinflava lentament –segons totes les enquestes–, per què el panorama polític ha canviat molt en aquests nou mesos –hola, Colau; adéu, Duran; ‘bienvenido, míster Iglesias’–, i davant de tot plegat, la idea de vendre unitat amagant la desunió darrere una llista sense polítics era un subterfugi que probablement va portar Mas a dir, dilluns, a Junqueras: “O anem junts o no convoco eleccions”. Ho deduïm de la frase que Junqueras va pronunciar ahir davant el consell nacional del partit. Segons el que informa Roger Tugas, Junqueras es va haver de quadrar per obtenir l’aval d’Esquerra a l’entesa i els va dir: “O voteu aquest pacte o no hi haurà 27-S”.

Toni Soler escriu avui que s’ha perdut un any d’una manera absurda, però no hi ha temps per mirar enrere, per què ara sí, ara és l’hora.

Certament, és l’hora de concretar tants esforços.

Des del nostre punt de vista, ¿concretar tots els esforços vol dir que tots aquells que estiguin per la independència es dediquin gairebé obsessivament a explicar-la a l’opinió pública perquè s’està fent aquest procés? Què ho fa que dos partits que sempre es disputen el vot vagin junts? Què ho fa que Convergència trenqui una aliança de vora 40 anys amb Unió? Per què una comunitat que ha contribuït decisivament al progrés econòmic d’Espanya i a la seva governabilitat diu prou? Per què a Catalunya el president vol convertir unes eleccions en un referèndum?

I la resposta ja la saben: si Catalunya no es mou, la sanitat, l’educació, els serveis socials, les infraestructures, les inversions... tot això viurà escanyat. Com expliquem avui, un estudi del CIDOB i del Centre pels estudis polítics, un ‘think tank’ amb seu a Brussel·les, si ens quedem com una comunitat autònoma en règim comú, acabarem sent inviables per asfixia.

Vist així, el 27-S ha de servir per mostrar a Espanya i al món que davant l’immobilisme de l’Estat, Catalunya no és una societat resignada sinó il·lusionada, i ha decidit fer-se sentir pel mitjà més seriós que té: les urnes.

Ahir, a Madrid, PP i PSOE criticaven l’acord Mas-Junqueras: no ho dubtin, la unitat política és el pitjor escenari per a l’Estat. Ahir Miquel Iceta deia que partit de govern i primer partit de l’oposició anant junts a la mateixa llista és una anomalia democràtica. No. Anomalia democràtica és que el Tribunal Constitucional esmeni l’estatut que els espanyols van votar a través del seus representants al Congrés i al Senat i els catalans en referèndum. Anomalia democràtica és no poder votar a Catalunya com a Escòcia o al Quebec. Anomalia democràtica és veure negar-se a reconèixer la realitat plurinacional d’Espanya i voler-la resoldre a base d’enviar-hi espies, policies i querelles judicials. Anomalia democràtica és això que llegim avui a la portada de ‘La Razón’: el govern espanyol recorrerà el 27-S davant el tribunal Constitucional si és un referèndum. Senyors del govern espanyol: volen prohibir que la gent voti el que creu que ha de votar. Un altre cop TC per resoldre els problemes? On és la política?

S’entén bé que Catalunya està, un cop més, en l’avançada de les societats que llegeixen els canvis socials i encara creuen en la democràcia per resoldre els conflictes. Catalunya té una solució per a l’anomalia democràtica i per al futur dels seus ciutadans. Ara és l’hora que les urnes decideixin.