Laura Ràfols: “Soc portera del Barça, però també soc altres coses”

Sant Joan DespíEncara no sap quin rumb agafarà la seva vida quan dissabte jugui el seu últim partit, però Laura Ràfols té clar que ara és el moment de penjar els guants després de 14 anys al Barça. Se sentiria prou bé per continuar a l’elit, però justament aquesta energia l’anima a fer un gir.

Com s’arriba al punt de dir “fins aquí”?

Al gener vaig començar a parlar amb el Markel [Zubizarreta] perquè no veia clar que pogués seguir. I el fet de plantejar-m’ho... Sé que podia fer una pretemporada més, que a l’agost tot estaria bé, però arribaria el desembre i em preguntaria què hi faig jo, aquí. Fins ara no m’havia costat mai anar a entrenar, però ja em començava a pesar. És una decisió difícil, surto de la meva zona de confort i ser futbolista aquí és molt fàcil. Però tinc ganes de fer altres coses i no soc de fer-me trampes al solitari.

Quines són, aquestes altres coses?

Vull treballar del que m’agrada i del que he estudiat, que és ser fisioterapeuta o readaptadora, i també tinc ganes de fer altres esports, sortir a córrer o anar en bicicleta. Sí, t’ho diu una portera, vull córrer, i no m’ha agradat mai!

¿Que en els últims anys hagis jugat menys ha influït en la decisió?

No, sempre he entès el meu paper i no plego perquè no jugui. L’equip sempre ha estat per sobre de mi i vull que tregui resultats, però a la Paños ja no puc ensenyar-li res. I a l’equip tampoc tinc més a aportar-li, hi haurà altres veteranes.

Què va aprendre Paños de tu?

La Paños té unes capacitats altíssimes, però és un nervi. Al principi ella tenia més alts i baixos, jo he sigut més regular, potser no he arribat al seu nivell, però sempre m’he mantingut de 7 o de 8. He intentat transmetre-li aquesta tranquil·litat sota pals, que jugués calmada, i totes dues hem trobat un bon equilibri.

També estàs afrontant l’adeu amb calma. No et fa por el que vindrà?

Però és que la por no és dolenta, sempre que no et paralitzi! No sé què faré a l’agost! No trobaré a faltar la pretemporada, això sí que t’ho dic, però la vida al vestidor sí que l’enyoraré. Però tinc ganes pel que vindrà i, si no m’agrada, farem una altra cosa. Al final es tracta de tenir objectius i jo en tinc i el club en té per a mi. Trobarem el lloc idoni.

Qui t’ho havia de dir el 2005!

És que sempre hem anat fent i hem anat avançant. Jugàvem a futbol perquè ens agradava, estimàvem el club i les coses han anat canviant després, tot el que ara tenim no ho teníem. Era impensable!

Cada curs venia una petita victòria. Com l’any que ens regalaven les botes!

I nosaltres supercontentes! I l’any següent ja et rentaven la roba! Sempre dic a les que pugen que no valoren res, que el que per a elles és normal, que tinguis aigua i roba i x seguidors a les xarxes socials, s’ha de valorar. A les joves no els he permès que exigeixin res sense treballar-s’ho! Crec que això sí que els ha quedat clar, de mi. Que nosaltres havíem de canviar-nos 60 al mateix vestidor, ¿i ara es queixen si l’aigua no surt prou calenta? De debò? Els demano que valorin el que tenen, que estudiïn. Algunes van a La Masia! És un privilegi!

Això també t’ha desgastat? ¿El futbol femení que ve?

No, no em molesta fer de mama de les joves, però sí que els demano que tinguin paciència. Estan al Barça i volen jugar de titular quan no tenen minuts ni les de la primera plantilla! Però aquesta generació funciona diferent.

Voldràs entrenar, més endavant?

Sí. Entrenaria un equip de noies perquè és el que conec, i no per fer específica de porteres, eh? Una de les coses que falta en futbol femení és la gestió del vestidor i ho podria portar bé. Però ara mateix no em crida l’atenció. Vull desvincular-me una mica, agafar distància.

S’idealitza la professió i el futbol?

La gent només veu els partits i viatjar i jugar Champions! Però hem tingut èpoques de no descansar en 16 o 17 dies! Quan has d’estar sempre al 100% i portes 14 anys fent-ho, esgota. I hi torno, no és perquè ara no jugui. Ja he guanyat el que havia de guanyar i ja he jugat el que havia de jugar. És tota la feina que hi ha durant la setmana. Portem des del juliol i la gent normal té vacances el cap de setmana. Necessito temps per a mi. Soc jove i podria seguir, però també soc jove per fer altres coses. No vull esgotar l’opció de futbolista fins als 35 i cobrar, podria fer-ho, però no vull aguantar ni per diners ni per posició social.

Passem de Ràfols a Laura.

Però és que jo sempre he lluitat per recordar que, sí, soc portera del Barça, però també sóc altres coses! I com que soc altres coses, tanco aquesta etapa en el millor moment i, quan la recordi, estaré orgullosa de fins on he arribat. Haver sigut portera, i portera del Barça, anirà amb mi tota la vida, no vull treure-m’ho, perquè m’ha fet ser qui soc.

Què s’aprèn sota pals?

A gestionar la pressió. A concentrar-te, a ser exigent. A buscar una solució, passi el que passi. Sempre n’hi ha una.