L'economia del coneixement
Fa dues setmanes feia, en aquestes mateixes pàgines, una reflexió sobre la importància que la nostra economia canviés de model productiu. Molts experts coincideixen a afirmar que aquest nou model ha d’incrementar la productivitat i que per aconseguir aquest objectiu ha d’inspirar-se en la denominada economia del coneixement.
El professor Ernest Reig, de la Universitat de València, ha dirigit un estudi sobre com la renda i l’ocupació de les comunitats autònomes de l’estat espanyol depenen de la generació, la disponibilitat i la utilització dels recursos i els actius de l’economia del coneixement. Les autonomies que poden fer-ne més ús són les que tenen un sector privat que utilitza les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i que compta amb una bona dotació de capital humà, ja que aquests dos factors són els pilars bàsics de l’economia del coneixement.
En aquest sentit, és interessant veure la contribució al valor afegit brut (VAB) dels actius intensius i no intensius en coneixement, integrant els primers -capital humà i maquinària i equipaments- i els segons -el treball no qualificat i el capital immobiliari-. En totes les autonomies el capital humà és el que hi fa l’aportació més rellevant. La Comunitat de Madrid és on el capital humà fa una aportació més gran al VAB regional (el 47,5% el 2012), i la mitjana estatal és del 40,4%. En el cas de Catalunya, la contribució al VAB del capital humà és del 39,7%. Si als darrers percentatges hi afegim l’aportació feta per la maquinària i els equipaments, es constata que els actius intensius en coneixement representen el 55,5% del VAB estatal. Per comunitats, Madrid és la capdavantera, amb una contribució del 63,3%, mentre que la de Catalunya és del 55,1%.
També cal dir que les activitats productores de TIC es concentren primordialment a les comunitats de Madrid i Catalunya, que engloben el 88% de les vendes del sector, el 58% de la seva ocupació i tres quartes parts del comerç exterior. Amb tot, la presència a l’estat espanyol d’activitats productores de TIC encara és escassa. Els sectors intensius en l’ús de TIC també es mostren molt concentrats en unes quantes autonomies, i tornen a sobresortir Madrid i Catalunya, amb el 30,2% i el 19,3%, respectivament, de contribució al VAB generat per les activitats intensives en TIC.
Pel que fa a l’altre pilar de l’economia del coneixement, el capital humà, cal dir que les empreses cada vegada utilitzen més persones amb estudis superiors. Actualment, a Espanya el pes de les ocupacions altament qualificades és del 32% del total, una xifra encara per sota de la mitjana de la Unió Europea (40,6%). Per autonomies, superen la mitjana estatal la Comunitat de Madrid (45,8%), el País Basc (35,7%), Catalunya (33,8%) i Navarra (32,8%).
La disparitat en la intensitat de l’ús dels actius de l’economia del coneixement entre les autonomies es deu a diferències en l’especialització intrasectorial o a factors idiosincràtics de cada regió. Hi ha una sèrie de factors d’entorn que influeixen en la utilització de capital humà i tecnològic, com ara la grandària de les empreses, la formació dels seus dirigents i el grau d’internacionalització. També hi tenen a veure les dotacions en infraestructures públiques (principalment les de transport), les polítiques públiques (despesa en educació i en el foment del desenvolupament econòmic), la qualitat dels sistemes d’innovació i les economies externes derivades de la presència de grans aglomeracions urbanes.
Dels factors esmentats anteriorment, cal fer menció de la presència de sistemes de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) en un territori per incentivar la competitivitat. La Comunitat de Madrid torna a ser la capdavantera en aquest tipus de despesa (3,15% del PIB el 2014), seguida del País Basc, Navarra i Catalunya, que superen el 2%.
L’estudi esmentat conclou elaborant un sistema d’indicadors que sintetitzen tots els aspectes fins ara citats (coneixement i capital humà, innovació i TIC, qualitat del teixit empresarial, factors de l’entorn i resultats del procés econòmic). Es constata que el País Basc, Madrid i Navarra s’ubiquen en els tres primers llocs i per aquest ordre. Els segueixen l’Aragó, Astúries i Catalunya. Per tant, aquesta última se situa en la sisena posició.
En conclusió, en la meva opinió l’estudi dirigit pel professor Reig s’ha de tenir en compte per reorientar el nostre model productiu en la direcció adequada. És evident que el nou model ha de basar-se en el capital humà, la innovació i les noves tecnologies, ja que està demostrat que aquests actius del coneixement promouen millores en la productivitat i el creixement i, per tant, porten a més benestar.
