Lee Miller, la fotògrafa de les imatges poderoses i estranyes
La nova mostra de la Fundació Joan Miró analitza el surrealisme britànic amb prop de 200 obres
BarcelonaLa fotògrafa nord-americana Lee Miller és recordada per imatges tan icòniques com el retrat que li van fer banyant-se al pis de Hitler a Munic l’any 1945. També per ser un dels primers reporters que van documentar l’horror dels camps de concentració nazi immediatament després de la victòria aliada. Tot i així, com es pot veure a l’exposició que s’obre demà a la Fundació Joan Miró, Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, al començament de la seva carrera ja era una artista capaç de treballar al límit de l’abisme. Quan es guanyava la vida fent fotografia mèdica a la Sorbona, mentre col·laborava amb Man Ray, es va emportar al seu estudi un parell de pits d’una mastectomia i els va fotografiar en una taula parada amb unes estovalles. Fa gairebé un segle, la raó per la qual Miller va fer un díptic tan colpidor ja tenia una càrrega feminista i l’objectiu de denunciar “com els fotògrafs estaven fragmentant els cossos femenins”, diu la comissària de la mostra, la conservadora del museu Hepworth Wakefield, Eleanor Clayton.
L’afany transgressor i lúcid de Miller no es va exhaurir en aquell moment, i al llarg del recorregut es torna a trobar en les seves fotos de nus, en les imatges dels viatges a Egipte i Romania i en les fotografies de moda publicades a la revista Vogue durant la Segona Guerra Mundial, en què va vestir els models amb indumentària militar com ara màscares de gas i ulleres protectores. “Lee Miller va tenir la capacitat de trobar un marc referencial per a les coses que són estranyes”, explica la comissària.
La mostra inclou gairebé 200 obres d’artistes com Max Ernst, Salvador Dalí, Giorgio de Chirico, Francis Picabia, Salvador Dalí, Joan Miró i Man Ray. També n’hi ha d’artistes britànics poc coneguts a Catalunya com Paul Nash i John Banting. És un bon encert de la comissària fer que les fotografies de Miller siguin un fil conductor del recorregut i que gairebé es puguin veure com una exposició independent. També ho és donar a conèixer al públic català el surrealisme britànic, poc conegut, invocant algunes de les exposicions i esdeveniments més importants que aquests artistes van organitzar al Regne Unit: la primera Exposició Internacional del Surrealisme (1936), l’exposició Objectes i poemes surrealistes (1937), a la London Gallery, i la publicació del London Bulletin (1938-1939). “Es van produir connexions molt productives entre artistes, compartien idees i fonts d’inspiració”, diu Clayton.
Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, es va poder veure al museu Hepworth Wakefield (Manchester) abans de Barcelona. A la Fundació Joan Miró, la cap de programes de la institució, Martina Millà, la cap de les col·leccions, Teresa Montaner, i la conservadora Sònia Villegas hi han incorporat obres d’artistes com Pablo Picasso, Maruja Mallo, Dora Maar i Àngel Planells per adaptar-la al context català.
Al marge de les obres exposades, la presència d’aquesta mostra està justificada perquè Lee Miller i el seu marit, el crític, artista i col·leccionista Roland Penrose, van tenir una relació amistosa i de treball molt fructífera amb Miró: “Roland Penrose va ser comissari de la retrospectiva que la Tate va dedicar a Joan Miró l’any 1967, i aquesta exposició va ser el model de la que vam fer el 2011, L’escala de l’evasió, que també es va poder veure a Barcelona”, conclou el director de la fundació, Marko Daniel.
Les dones artistes del surrealisme britànic
Lee Miller és una vella coneguda de Barcelona: abans de Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, el Museu Picasso i la galeria Barbié li van dedicar dues exposicions el 2007 i el 2008. La de la Fundació Joan Miró també és important perquè la comissària reivindica altres dones artistes d’aquell moment com Leonora Carrington i dues figures menys conegudes a Catalunya, la pintora i escultora Eileen Agar i l’artista, fotògrafa i poeta Edith Rimmington. “És molt important perquè aquestes dones estaven molt individualitzades i cadascuna tenia la seva pròpia narració”, explica la comissària, Eleanor Clayton. En el cas de Carrington, Clayton també posa en relleu “l’enorme aportació” que va tenir en uns murals que va fer amb Max Ernst quan eren parella.