Els legítims dubtes sobre la gestió espanyola dels fons europeus

BarcelonaSuperat el bloqueig d'Hongria i Polònia, la bona notícia sobre la via lliure que finalment la Comissió Europea ha donat als ajuts per fer front a la crisi econòmica causada per la pandèmia ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre com es distribuiran aquests fons a Espanya. Estem parlant d'un màxim de 140.000 milions d’euros, dels quals 72.700 seran subvencions a fons perdut, és a dir, no retornables, i la resta (67.300), crèdits. Si durant mesos el retard en l'activació d'aquests ajuts, que ara es calcula que podrien començar a arribar al juny, ha anguniejat el món polític i empresarial, molt tocat pels estralls del covid-19, ara la preocupació ja se centra en quins seran els criteris amb què es decidirà i, per tant, on aniran a parar els milions d'euros que han de permetre reactivar l'economia i de passada modernitzar-la seguint les directrius europees, que pivoten, d'una banda, sobre l’economia verda, l’energia i el transport, i de l'altra, sobre la transició digital, amb èmfasi en el tractament de dades, la computació i la intel·ligència artificial. Però més enllà d'aquest programa genèric, ¿com serà realment la mecànica de decisió del govern espanyol? És aquí on hi ha inquietud.

Tal com està previst, el repartiment dels fons europeus es farà a partir dels projectes que presentin els estats membres de la UE. Per tant, els projectes de l'economia catalana hauran de passar pel filtre de la Moncloa. Tant el govern de la Generalitat com l'Ajuntament de Barcelona han creat els seus propis grups de treball per canalitzar i incentivar les propostes catalanes. És una feina rellevant i crucial, que segons els agents econòmics implicats s'està fent escoltant la societat. Després caldrà veure, esclar, la força i incidència que tinguin a l'hora de promoure aquestes candidatures i projectes a Madrid. En tot cas, l'advertència que aquest dimarts va fer el Col·legi d'Economistes, sorgida d'una enquesta entre els seus membres, és legítima i raonable: els precedents històrics i no tan històrics conviden a desconfiar de la neutralitat i eficiència del govern espanyol, de part del qual es tem una política ni prou transparent ni diligent, objectiva i transversal. I després hi ha la temença recurrent sobre la invariable tendència que la centralització pesi un cop més en el balanç final, de manera, per exemple, que el teixit de la petita i mitjana empresa, tan present a Catalunya, en surti perjudicat.

Sigui com sigui, la feina tècnica i política tant de les administracions catalanes com de les associacions empresarials, econòmiques i sindicals, a més dels grups polítics amb força a la capital de l'Estat, serà crucial els pròxims mesos. Com més coordinació i sintonia hi hagi entre els diferents agents, millor. En aquests ajuts europeus, l'economia del país s'hi juga la vitalitat per a la pròxima dècada. Perdre aquest tren condemnaria Catalunya a una difícil supervivència o, si més no, a quedar enrere pel que fa a la modernitat verda i digital. El dinamisme social i empresarial català necessita aquesta injecció per recuperar el pols i poder reenfocar el seu futur.