L’eix que estructura Barcelona
Aquests últims dies s’ha sabut que l’Assemblea Nacional de Catalunya proposa omplir la Diagonal i la Gran Via de Barcelona l’Onze de Setembre per dibuixar des del cel una gran V que simbolitzi el desig de vot de la majoria de catalans. És una bona idea, però he de reconèixer que a mi m’agradava més la versió que corria abans i van publicar alguns diaris, que parlava d’ocupar senzillament la Diagonal, de punta a punta de la ciutat. Un gest, sota el meu punt de vista, més clar i contundent. Tot i això, trobo que aquesta idea d’envair un espai públic d’una manera festiva i ordenada llança sempre tot tipus de missatges cívics i oferirà imatges d’una gran bellesa plàstica associades a la nostra ciutat i a aquest emblemàtic carrer, que, quan jo era petit, encara es deia Avenida del Generalísimo.
Hauria sigut bonic, doncs, arribar fins al mar. Sobretot perquè això no era possible fa tan sols uns quants anys. Durant molt temps la Diagonal s’acabava a les Glòries i no aconseguia perllongar-se per un Poble Nou industrial, tossut i resistent a la trama Cerdà. Va ser l’excusa del Fòrum 2004, tan criticat per altres raons, que va permetre la transformació més potent de Barcelona després dels Jocs Olímpics, enterrant la depuradora i permetent que la Diagonal arribés al mar tal com la coneixem ara. Crec que no som conscients de fins a quin punt aquest fet ha canviat l’estructura de la ciutat. Ara mateix, aquesta gran avinguda travessa recta com una bala des de la muntanya fins al mar, i ho fa en diagonal comunicant de la manera més eficient possible tots els barris, especialment les tradicionals zones de negoci de la part alta, l’Eixample i el 22@, el futur motor econòmic de la ciutat. Una veritable columna vertebral que estructura Barcelona i que ara, amb tot el que ens ha costat, corre el perill de tornar-se a tallar.
És des d’aquest punt de vista que em sorprèn el poc debat que hi ha hagut al voltant d’aquest tema en el concurs de les Glòries, quan en canvi és precisament la prolongació de la Diagonal, i la continuïtat de la ciutat que aquesta via ha permès, la que ha canviat completament el paper d’aquest espai i ha provocat l’enderrocament de l’anella i el tambor. Les Glòries ja no és el punt on comença i acaba la ciutat, i això és així perquè la Diagonal, i la ciutat, continua.
Molt pocs projectes, d’entre els deu presentats al concurs, apostaven per aquesta continuïtat. El projecte guanyador en manté la traça de manera molt tímida i tan sols per a vianants. Amb més convicció ho feia la proposta dels estudis dels arquitectes Oriol Bohigas (MBM) i Beth Galí, que, conscients de les bases restrictives del concurs, proposaven una Diagonal que s’obrís i es tanqués en funció de les necessitats. Una urbanització del carrer plana, sense ressalts, que no afectés la continuïtat física del parc, on es pogués restringir el trànsit de vehicles els caps de setmana, però que podria estar oberta els altres dies travessant sense problemes el parc. I, potser, reforçada amb el tramvia.
Cal recordar l’error, comès ara ja fa uns quants anys, de permetre que el Parc Central del Poblenou, dissenyat per Jean Nouvel, interrompés el carrer Pere IV, un carrer que fins llavors havia perviscut obstinat, durant segles, a la nostra ciutat. Allò va ser un error històric, i em consta que tant des de la ciutadania com des del consistori ja hi ha veus que demanen trobar solucions que ho reparin. Hauríem de mirar que no ens torni a passar ara el mateix.
En relació al tramvia, i després d’haver passat uns dies a Estrasburg i Basilea, on està fortament implantat, he de dir que en sóc un ferm partidari. En això reconec que m’he anat convencent a poc a poc. La utilització d’aquest sistema de transport és diferent de la de l’autobús i el metro. Va en superfície, no fa soroll i no té barreres arquitectòniques. Una vegada més, potser hauríem de fer cas al sentit comú i acabar de connectar els dos tramvies pel lloc més curt i directe, i així donar més vida a l’avinguda més important i representativa de la nostra ciutat. Crec que el consistori actual, que no vol sentir parlar d’aquest tema, confon el resultat d’una consulta mal plantejada amb la voluntat real del ciutadà, que ara mateix potser no hi estaria tan en contra.
Cal estar alerta i no fer un pas en fals que comprometi el nou dibuix que s’està configurant de la Barcelona del futur. En aquest dibuix, la Diagonal n’és l’eix principal.
