L’enigma de la identitat valenciana

El 25 d’abril, data emblemàtica del nacionalisme valencià, es va celebrar amb un acte massiu a la Plaça de Bous de València. Durant anys i panys, la identitat valenciana ha constituït un tema de discussió habitual entre els meus conciutadans. Al caliu dels enfrontaments dels anys 70 entre catalanistes i anticatalanistes, s’ha segregat una espessa bibliografia, de vegades apassionant, ocasionalment brillant, massa sovint excessivament tediosa. Com totes les polèmiques identitàries amb posicions irreconciliables, no hi ha hagut mai -o quasi mai- cap mena de diàleg real, la qual cosa ha contribuït a la sensació final d’extraordinària fatiga. En realitat, el tema no dóna més de si i, en certa forma, estem on vam començar. Els uns, amb bagatge acadèmic, argumenten que el Regne de València és una creació bàsicament dels colons catalans que va portar Jaume I, amb la llengua com a primer estendard. Els altres, al seu torn, no tan familiaritzats amb la lletra impresa, solen retrucar, amb fantasioses vaguetats i una forta càrrega emotiva, que la València que volen no té ni pot tindre res a veure amb Catalunya. Els diàlegs de sords ja tenen això: com que els participants no s’escolten, la llibertat de paraula és completa i immensa.

La casualitat ha volgut que en pocs dies de diferència s’hagen publicat diferents llibres on la qüestió identitària és represa amb noves aportacions dignes d’interès. Per un costat, el jove historiador Vicent Baydal ha tret en l’editorial Afers el volum Els valencians, des de quan són valencians? Alhora, ha vist la llum Valencians sense ADN, de l’assagista Ferran Garcia Oliver (3i4, Premi Octubre 2015), i Pòrtic ha reeditat La nació dels valencians de Joan F. Mira.

Els textos de Baydal i Garcia-Oliver tenen curiosos punts en comú. Si el primer -professor de la Universitat Pompeu Fabra- comença glossant una peculiar afirmació d’Esperanza Aguirre (“ España es una gran nación con 3.000 años de historia ”), el segon -catedràtic de la Universitat de València- fa una operació semblant amb l’exabrupte d’un polític local que assegurava que els valencians actuals compartien l’ADN amb els seus avantpassats de sis mil anys abans de Crist. Tots dos, fet i fet, partien d’un propòsit historiogràfic homologable: conèixer millor els components documentats en la formació del Regne de València.

Vicent Baydal ha dut a terme una exhaustiva i brillant investigació en l’arxiu de la Corona d’Aragó per a determinar que “la formació del gentilici col·lectiu valencià fou bastant més precoç del que es pensava”. En concret, és en el període entre 1330 i 1360 quan la població del nou regne ja no se sent catalana o aragonesa, sinó plenament valenciana. Garcia-Oliver, al seu torn, hi rebla el clau i fa notar com el “patriotisme municipal” de les elits de la ciutat de València propicia aquesta desconnexió de manera ja definitiva al segle XV, en ple període d’auge econòmic i polític a València i de crisi generalitzada a Catalunya.

Historiadors detallistes i solvents tots dos, Vicent Baydal i Ferran Garcia-Oliver sembla que arriben, sense haver-se conxorxat, a una mateixa posició interpretativa. El segon, a més, s’entreté a desmuntar amb ironia mites col·lectius tan amenament hilarants com estrictament quimèrics (com les entelèquies al voltant dels ibers o els mossàrabs, que tantes bones estones ens han fet passar als aficionats).

Científicament, tots dos assumeixen plenament l’herència catalana, però és obvi que si Joan F. Mira va haver d’escriure La nació dels valencians (on diferenciava -a grans trets- entre una “nació cultural”, compatible amb els Països Catalans, i una “nació política”, estrictament valenciana) és perquè la naturalesa del conflicte segueix intacta. Curiosament, el llibre probablement essencial per entendre l’actual deriva de la política valenciana és un volum que no sol citar-se en aquesta mena d’assajos, si no és per a fotre-li algun carxot commiseratiu. Em referisc a De impura natione, publicat en 1987 pels sociòlegs Damià Mollà i Eduard Mira. Si es volen saber les claus de l’actual programa d’un partit com Compromís s’ha d’acudir invariablement a aquell vell manual també premiat als Octubre. I és que el que sembla clar després de totes les anàlisis i totes les argumentacions al voltant de la nostra substància col·lectiva és que qualsevol partit polític valencià amb voluntat hegemònica es pot permetre el luxe de ser anticatalanista, però no obertament catalanista...

Potser, com deien Mollà i Mira, el País Valencià haja de ser l’intermediari natural entre Espanya i Catalunya. De moment, en tot cas, gràcies a gent com Baydal o Garcia-Oliver s’està contribuint a netejar de mites innecessaris el paisatge públic. Que no és poca cosa.