Les presses del PSC
Des del moment en què, el passat 30 de desembre, saltà la notícia del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa com a presidenciable del PSC a la Generalitat, es va posar en marxa una calculada operació discursiva i mediàtica. De sobte, i contra allò sostingut fins a la vigília, Iceta era el passat, el déjà-vu, un valor amortitzat, i Salvador Illa emergia com algú predestinat des de sempre a presidir la Generalitat; com l’aposta de futur, fresca i innovadora, que retornaria no tan sols el PSC al poder, sinó Catalunya a la feliç i eficaç governança que l’infaust Procés ha destrossat.
Ben aviat van aparèixer articles d’opinió segons els quals “fa la sensació que l’efecte Illa creix dia rere dia”; i veterans companys de viatge del socialisme català que se n'havien apartat decebuts van mostrar-se de nou esperançats. I la premsa més amiga s’apressà a publicar enquestes segons les quals, miraculosament, el simple anunci de la candidatura d’Illa catapultava el PSC a presumpte guanyador de les eleccions aleshores previstes per al 14 de febrer. Vaja, d’un dia per l’altre va semblar com si Salvador Illa i Roca fos el John Fitzgerald Kennedy català, el formidable revulsiu, el punt d’inflexió, la gran esperança blanca que més de mig Catalunya havia estat anhelant.
Tanmateix –i sigui dit amb tots els respectes personals– el senyor Illa no és John F. Kennedy. Fins fa un any just, apareixia més aviat com un apparàtxik crucial però discret, el cap de màquines del partit, especialista en declaracions de dissabte i diumenge..., perquè bé calia donar-li a Iceta algun descans. Del punt de vista de les idees, no se li coneix cap vel·leïtat sobiranista, ni consultista (em refereixo a allò que propugnà el PSC en temps de Pere Navarro), ni canadenca, ni res. Representant del seu partit en la manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017 (sota un lema tan “federalista” com Catalunya és Espanya), es mostrà, fins on sabem, partidari sense reserves de l’aplicació de l’article 155, i el seu univers socio-ideològic queda ben dibuixat en l’esplèndida peça «“Los Hermanos”: els homes de Salvador Illa al PSC», que aquest diari publicà premonitòriament el passat 28 de desembre.
Va ser amb aquest perfil i en qualitat de quota socialista catalana que Pedro Sánchez el va fer, el 13 de gener de 2020, titular de la cartera de Sanitat, un ministeri quasi buit de competències i, per tant, de bon compatibilitzar amb la secretaria d’organització del PSC, que Illa conservava. Però aleshores va irrompre el covid; i, inopinadament, el ministre Illa adquirí una presència televisiva quasi permanent, i va ser capaç de mostrar-se serè i flegmàtic, i d’evitar ficades de pota en la comunicació governamental sobre la pandèmia. Atribuir-li èxits de gestió no tindria sentit, perquè cap govern europeu no pot reivindicar-ne; tots han anat a remolc dels esdeveniments, i cap no ha trobat la fórmula per tallar l’expansió del virus.
Doncs bé, segons totes les fonts va ser aquesta enorme visibilitat mediàtica de Salvador Illa al llarg de l’any 2020 el factor que decidí la Moncloa i el carrer Pallars a erigir-lo en cap de cartell per a les eleccions catalanes. I fou aquesta mateixa i descarnada lògica –la de passar-li el rasclet a la quota de pantalla– la que portà el nou candidat a anunciar que no deixaria el ministeri fins dues setmanes abans dels comicis.
En aquest context, s’ha esdevingut l’ajornament electoral. No sabria dir si necessari o no, perquè aquesta allau entre informativa i retòrica sobre pics, onades, col·lapses, índexs i models matemàtics em supera; però un ajornament acceptat per tots els partits... amb la notòria excepció del PSC, que hi veu una maniobra per tal de desactivar l’efecte Illa. I és aquest argument, més que no pas les reticències a posposar el vot fins al 30 de maig, allò que dispara la meva estupefacció.
Perquè, a veure: si l’exalcalde de la Roca del Vallès és el taumaturg, el galvanitzador, el JFK del vot socialista decaigut, aquell que farà tornar a la cleda els vells electors –els que encara votarien Felipe, si poguessin– seduïts el 2017 per Ciutadans, ¿això hauria funcionat el 14-F i no ho farà el 30-M? ¿Tan volàtil, tan inconsistent és l'efecte Illa, que es dissipa en tres mesos i mig? Tres mesos i mig al llarg dels quals Illa seguirà de ministre i, per tant, sortint contínuament per televisió.
Lamento dir-ho, però la rebequeria del PSC al voltant de l’ajornament em sembla més un símptoma d’inseguretat que no pas l’actitud pròpia de qui es pretén winner. Què temen que passi, entre mitjan febrer i la fi del maig? ¿Que Ciutadans es refaci una mica amb algun altre fitxatge “estel·lar”? ¿O que el curs de la pandèmia segueixi descontrolat, i aleshores haver posat de cap de llista al màxim responsable de la sanitat es converteixi en un bumerang? Certament, qui juga amb foc es pot cremar.
