L’Escola Santa Anna

i Judit Carrera
06/10/2017
2 min

Aquests dies tan convulsos, en què tot es precipita a gran velocitat i el futur està més obert que mai, els arguments polítics es barregen sovint amb sentiments i històries personals. La il·lusió es confon amb la incertesa i la indignació es troba fàcilment amb la por. Tothom revisa críticament el passat i es projecta en el futur. Les discussions polítiques s’il·lustren amb desitjos i vivències on es fonen emoció i convicció.

La meva mirada aquests dies parteix en gran part de la meva educació lingüística. L’Escola Santa Anna és un dels millors regals que mai m’hauran fet els meus pares. Petit oasi al cor de l’Eixample barceloní, l’escola fundava la seva vocació humanista en l’ensenyament de la llengua. D’orientació catalanista, la majoria dels alumnes teníem el català com a llengua materna. Era a finals dels anys setanta i l’escola ja garantia una educació íntegrament en català. Recordo el meu primer llibre en castellà a la classe de segon d’EGB, a l’edat de 7 anys, quan estàvem aprenent a llegir. Llavors ja érem tots bilingües. Als 11 anys, a Santa Anna afegíem el francès, perquè creien que era necessari conèixer la llengua dels nostres veïns i la tradició de l’humanisme europeu. L’anglès, tan útil, arribaria sol, com així va ser.

Aquest multilingüisme tan natural començava per un aprenentatge rigorós de la llengua catalana. Era una llengua amb una llarga tradició literària que havia de servir per fer ciència i filosofia. Escriure-la i parlar-la correctament ens ajudaria a conèixer la nostra història. Però les llengües són vehicles de relació i dominar la pròpia llengua era també la millor manera de respectar els altres.

Quan miro enrere recordo hores i hores d’ortografia i de sintaxi en llengua catalana i castellana. Anys més tard he entès que era una forma d’ajudar-nos a pensar, de ser rigorosos i d’estar críticament al món. Llegíem Mercè Rodoreda i Josep Pla, però també apreníem a estimar Lorca i Machado i començàvem a entendre el mal d’Espanya gràcies a la Generació del 98. Ara, de gran, em sorprèn la naturalitat amb què, als 15 anys, un final de curs vam representar Les justes d’Albert Camus. Les llengües només sumaven i aprendre’n una t’ajudava a endinsar-te en l’altra.

Organitzar una escola no és organitzar un país. Els equilibris lingüístics són sempre delicats però no són impossibles. L’actual desafecció amb Espanya també és fruit de la seva incapacitat d’assumir i promoure la seva diversitat lingüística i cultural. L’Estat no ha entès que les llengües no són vasos comunicants sinó capes que se superposen i enriqueixen mútuament. Pel camí, ha perdut l’oportunitat de ser precursor d’una Europa cada vegada més plural.

Ser multilingüe, a Catalunya i arreu del món, no és una qüestió identitària sinó una manera d’estar al món. Símptoma de curiositat i d’obertura, suposa confirmar diàriament que no hi ha absoluts i que tot pot ser dit d’una altra manera. En la base del multilingüisme hi ha una actitud radicalment democràtica, que és l’escolta i la voluntat d’entendre l’altre.

stats