Andrea Camilleri: "L'escriptura no té res a veure amb la inspiració"

BarcelonaSeguir el ritme editorial de l'italià Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925) és una aventura arriscada. Ara per ara, passa per una setantena de títols editats, però la majoria han aparegut durant les últimes dues dècades. L'any passat va publicar sis llibres. El 2012, cinc. Un any abans havia tornat a la mitja dotzena. Aquest és el ritme de l'escriptor, tot i que al setembre farà 89 anys.

Després d'una sèrie de converses amb l'equip organitzador de la BCNegra que es remunten al 2005, Camilleri finalment ha acceptat deixar la reclusió perpètua al seu pis de Roma per recollir el premi Pepe Carvalho. "Si he vingut, ha sigut perquè he sentit l'escalfor de l'amistat autèntica", va dir ahir l'escriptor, amb la veu treballada per dècades d'addicció al tabac. Això era al final d'una roda de premsa multitudinària, en què més d'un periodista va córrer a demanar un autògraf al plusmarquista de la paraula.

Abans de parlar, Camilleri havia aguantat amb estoïcisme un parell de sessions fotogràfiques assegut al costat de la piscina de l'Hotel Catalonia, amb un cigarret mig encès entre els dits. Caminava sense pressa, encorbat, amb una cabellera que onejava al ritme de les petites ràfegues de vent. "En una de les novel·les de Leonardo Sciascia, un dels meus mestres, un virrei espanyol pregunta a un noble sicilià: «Com es fa per ser sicilià?» Sciascia no en dóna resposta. Jo ho he intentat amb les meves novel·les -va explicar-. Es pot ser sicilià afrontant la qüestió amb ironia. L'ambient sòrdid i mafiós hi és, però jo procuro explicar-lo amb ironia. Així puc resoldre els elements més dramàtics amb una mica de lleugeresa".

De les novel·les del comissari Montalbano, Camilleri n'ha venut més de 10 milions d'exemplars. L'autor va recordar ahir que va batejar el seu personatge en honor al seu amic Manuel Vázquez Montalbán. "És un gran escriptor i va ser un honor poder coneixe'l. Ara bé, el seu personatge Carvalho i el meu Montalbano tenen pocs punts en comú. No crec que si visquessin en un mateix pis es portessin gaire bé. Si pogués, denunciaria les receptes de Carvalho al tribunal de l'Haia per genocidi gastronòmic", va dir.

El ressò de Vázquez Montalbán

Camilleri, director teatral i guionista, va trigar a trobar la fórmula creativa que li ha permès enllestir un grapat de bons llibres a preu fet. "Quan escrivia L'òpera de Vigata ho vaig passar molt malament. Vaig estar a punt de tirar la tovallola -va assegurar-. Llavors vaig llegir El pianista, de Vázquez Montalbán, i em vaig adonar que el que havia de fer era accelerar el tempo narratiu. Les novel·les que he escrit més ràpidament han estat més venudes que les que m'han portat més temps de feina". Camilleri va recordar que els títols de la sèrie Montalbano es venen el doble que la resta de la seva producció, que es divideix entre novel·les singulars ambientades al present i d'altres que es remunten a la Sicília del segle XIX. "Montalbano ha passat la vida envoltat d'imbècils. El 90% d'assassins són imbècils, i quan vius rodejat d'imbècils la teva vida no és fantàstica", va dir l'autor. El comissari s'acosta a la jubilació -ja té 64 anys-, però no té cap intenció de deixar la feina: "L'horroritza convertir-se en pensionista. No és d'aquells homes que voldria anar a passejar el gos o que es quedaria a casa amb la dona, la Livia. La jubilació només acaba traient a la llum les pitjors coses de les parelles". L'escriptor es va empescar un símil amb la vida del seu rerebesavi: "Era mariner, i cada any anava en vaixell fins a Amèrica. Passava només quinze dies a Sicília amb la dona, i durant aquest temps no podia deixar de mirar el mar, recordant els seus viatges. La deixava embarassada i se'n tornava a anar. Durant la llarga absència del marit, quan hi havia un temporal, la dona es tancava a l'habitació amb una manta al cap, atemorida. Sis anys després de jubilar-se, l'avi del meu avi es va empeltar del terror que sentia la seva esposa. Montalbano no vol acabar així".

A l'hora de comentar la seva hiperactivitat creativa, Camilleri va parlar clar: "L'escriptura no té res a veure amb la inspiració. És sistemàtica. Escric cada dia com una ballarina que practica els seus exercicis. El meu ofici s'escapa en qualsevol moment. Mentre parlo amb vosaltres, penso en la novel·la que ara escric. Quan acabo el llibre el deixo reposar un temps: cal que fermenti com un bon vi. L'envelliment del text és corregir-lo i tornar-lo a corregir. Així i tot, el nucli de la novel·la ja hi és, en la primera versió".

Ara mateix, les últimes novel·les que han estat traduïdes de Camilleri són La joven del cascabel (Destino) i El moviment del cavall (Bromera), publicades en italià el 2009 i el 1999, respectivament. Pau Vidal, que n'ha traduït una vintena de títols per a Edicions 62, ultima El joc de miralls, que arribarà a les llibreries el 3 d'abril. "És un cas bastant canyero, potser el més fort de tots. Aquests últims anys, Camilleri està més desinhibit, i aquí s'ocupa de l'incest", diu Vidal.

Quatre títols per iniciar-se en Camilleri

'La forma de l'aigua'

Tot i que no va ser la primera novel·la protagonitzada per Montalbano que es va traduir, és la que inicia el cicle del comissari sicilià. Publicada el 1994, té com a punt de partida l'atac de cor d'un enginyer i polític mentre s'ho muntava amb l'amant, Giorgio. A partir d'aquí, la trama s'endinsa en la corrupció urbanística i política a l'illa.

'L'edat del dubte'

El catorzè lliurament de Montalbano arrenca amb un somni del comissari en què apareixen dos dels temes que més el preocupen: la pròpia mort i la relació amb Livia, la dona que s'estima, amb qui manté una relació a distància.

'La pensió Eva'

Ambientat el 1940 a Vigata -ciutat imaginària que emmascara l'autèntica Porto Empedocle-, aquest petit retaule costumista se centra en el despertar sexual de Nenè. Les prostitutes de la pensió Eva li explicaran històries que el captiven.

'El moviment del cavall'

Publicada en italià el 1999, El moviment del cavall acaba de ser traduïda al català a Bromera. Un inspector d'hisenda genovès arriba a la Sicília de finals del segle XIX per recaptar els impostos agrícoles que s'exigeix als terratinents. Descobreix una xarxa de corruptes que defrauden l'Estat, però ell vol aconseguir els diners com sigui.