L’espectacle més ambiciós de María Pagés serà a Peralada

BarcelonaMaría Pagés és una d’aquelles presències que sedueixen tant a dalt de l’escenari com a baix. Amb la bata de cua és una intèrpret exquisida d’instint pur i amb les ulleres de pasta és una intel·lectual que explica la dansa, la dramatúrgia i la música amb profunda passió i coneixement. I més si es tracta d’Una oda al tiempo, que és justament l’espectacle al qual ha dedicat més temps de creació: “Sis mesos, un dels quals dins d’un teatre, una fita per a una companyia privada”, assegurava ahir en la presentació del muntatge que es va estrenar l’abril a Madrid i que serà un dels hits del Festival de Peralada, el 20 de juliol.

Perquè la sevillana María Pagés és bailaora, creadora i empresària d’una companyia de 29 treballadors que està en gira constant per tot el món. Actualment tenen en cartera quatre espectacles que els últims dies l’han portat a Madrid, Vitòria, Logroño, Taiwan, el Brasil, el Japó i un inacabable etcètera. “Ara necessitem un espai per establir-nos”, admet. Després de deixar la residència de deu anys a Torrelodones insinua que està a punt de signar un acord per establir-se a Fuenlabrada, tot i que no s’està de tirar la canya al director del Festival de Peralada, Oriol Aguilà. “Seria perfecte”, li diu. Costa portar-li la contrària, perquè és tot energia i passió.

Una oda al tiempo està plena d’aquesta ànima. “La relació amb el temps és un aprenentatge i crec que no vaig per mal camí -afirma-. El temps s’ha d’entendre com a contínua transformació, com a part de la vida, tot i que de vegades se’t posa en contra perquè no el pots agafar ni aturar. El temps l’has d’acompanyar, no t’hi pots posar en contra, perquè et dona una cosa que té un gran valor: l’experiència. El cos és el meu instrument, però l’ànima se m’omple amb l’experiència, i no hi ha art sense ànima”.

Pagés més un cos de vuit bailaores i sis músics interpreten aquesta oda que es basa en autors com Plató, Neruda, Borges, Octavio Paz, Heidegger, John Cage i Marguerite Yourcenar, però té una dramatúrgia i textos originals creats, com és habitual des del 2011, pel professor i escriptor marroquí El Arbi El Harti. L’espectacle ofereix diferents viatges circulars: temàticament és un passeig per les estacions que comença per l’origen, amb un zapateado sobre terra; musicalment ressegueix tots els palos, dels més antics als més moderns, i coreogràficament hi ha tots els registres.

En l’obra, encara que semblin antagonistes, hi ha naturalesa i matemàtiques. Hi ha el pèndol i els ocells. “Vivim d’una manera frenètica, però a més som pretensiosos i vanitosos perquè creiem que no som part de la natura, fem com si no hi estiguéssim sotmesos, quan és enorme i superior a nosaltres. I no la tenim en compte: si no, no contaminaríem”, lamenta la bailaora.

El seu compromís amb l’art va més enllà d’un espectacle. Per això a Peralada participarà al campus que obren a estudiants d’arts escèniques de les comarques gironines, amb els quals crearà una obra participativa. “Això és el més important, més que l’espectacle”, defensa.