L’esperança aniquilada dels joves àrabs

Al Caire, uns 100 km al nord de la plaça Tahrir -l’epicentre de l’aixecament egipci del 2011-, hi ha una escola secundària que els estudiants anomenen “la presó”. L’edifici, una caixa abarrotada d’aules desmanegades, mostra les cicatrius que han deixat el pas del temps i la negligència. Un mestre d’un poble de la zona fa broma i diu que fa de dipòsit de cadàvers. “No hi vam veure cap revolució, aquí -va dir fa uns mesos sense revelar el seu nom per por de perdre la feina-. Molta de l’esperança que teníem avui és morta: la van aniquilar”.

La crisi de les escoles públiques és un indicador essencial de com la revolució d’Egipte ha decebut el seu poble. Els observadors externs van veure la rebel·lió popular contra el règim de Mubàrak com una lluita perquè la democràcia s’imposés a la dictadura. Els generals que novament governen Egipte la retraten com una lluita a favor del secularisme de la qual es va apropiar l’islam radical. En realitat, va ser una revolta a favor de la dignitat humana, per una vida millor per als ciutadans.

Sense educació, aquesta esperança va néixer morta, no només a Egipte sinó a tot el Pròxim Orient. Segons l’ONU, els conflictes actuals al Pròxim Orient i al nord d’Àfrica estan deixant sense educació més de 13 milions de nens. Però els joves són ignorats sistemàticament no només a Síria i al Iemen, devastats per la guerra, sinó també en països relativament estables com Egipte i Jordània, on les deficiències abunden.

Una educació inadequada va de bracet de l’atur. Segons l’Organització Internacional del Treball, la regió tenia les taxes d’atur juvenil més altes del món el 2014: un 46% de les dones i un 24% dels homes.

La combinació tòxica d’educació deficient i alt atur juvenil deixa milions de joves pul·lulant en un purgatori que la professora Diane Singerman, de l’American University, anomena “període d’espera”. El terme descriu l’adolescència prolongada que els joves han de patir fins que arriben al matrimoni, la porta institucional i cultural de la regió al reconeixement social, per no parlar de l’activitat sexual.

Malauradament, els governs i les institucions internacionals consideren que l’educació i l’atur són assumptes vinculats al desenvolupament, no a qüestions polítiques o de seguretat. Els EUA donen a Egipte 1.300 milions de dòlars en ajuda militar anualment (la segona ajuda més important després de la que donen a Israel), però tot just 250 milions per a projectes i programes civils.

Els que defensen l’assistència militar sostenen que les armes són necessàries per combatre els socis d’Al-Qaida i l’Estat Islàmic al Sinaí i mantenir la influència nord-americana entre els generals d’Egipte. No obstant, llevat que els joves egipcis tinguin esperança i oportunitats, és només un pegat. La seguretat a llarg termini depèn de la voluntat d’un govern d’oferir béns i serveis públics adequats.

Suposem que els EUA i l’FMI condicionessin l’assistència militar i financera que donen a Egipte a mesures clares de progrés educatiu. A nivell global, Egipte podria millorar el seu paper en els rànquings mundials. En l’últim informe sobre competitivitat global del Fòrum Econòmic Mundial, Egipte ocupava el lloc 139 entre 140 països pel que fa a la qualitat de la seva educació primària.

Hi ha altres canvis, com reduir la necessitat i el cost de l’educació privada, que marcarien una diferència material en la vida dels ciutadans egipcis. A Manxiyat Nasser, un dels barris més pobres del Caire, els joves com Aixraf Khalil, de 18 anys, han estat estudiant per al Thanaweya Amma, el tristament cèlebre examen de secundària a nivell nacional. Els seus resultats significaran la diferència entre una cobejada plaça universitària i una vida de ciutadà de segona classe en un país que pràcticament no té mobilitat social.

“En realitat, les coses estan pitjor des de la revolució”, deia el Khalil mentre pujava a un minibús per anar a treballar com a jardiner en un complex residencial proper de gent adinerada. Intenta guanyar prou diners per contractar un tutor particular per a l’examen. De fet, les classes particulars s’han convertit en el sistema educatiu de facto d’Egipte.

Alguns mestres admeten extraoficialment que ensenyen el mínim a classe per poder treure diners als mateixos estudiants en classes privades. Segons algunes estimacions, les famílies egípcies gasten més de 1.000 milions de dòlars en classes particulars per compensar l’educació deficient -un cost que moltes vegades representa gairebé una quarta part de l’ingrés de les llars.

Els governs europeus i el nord-americà, que tenen un interès vital en l’estabilitat i la prosperitat dels països a tot el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, també podrien crear consorcis d’inversors privats.

Fa uns anys l’inversor egipci Ahmed Alfi va iniciar una aula virtual anomenada Nafham (un terme àrab que vol dir “Nosaltres entenem”). En un esforç per reduir la dependència del país de les classes particulars, l’empresa ofereix vídeos educatius de col·laboració oberta. El servei té 500.000 usuaris i ofereix un pla d’estudis sirià per donar servei al 50% dels joves refugiats d’aquest país que no van a l’escola.

Però Alfi diu que ha sigut difícil trobar finançament extern, i no és l’únic. A l’abril Abdul Aziz al-Ghurair, un empresari multimilionari dels Emirats Àrabs Units, va llançar el fons educatiu més gran del món àrab: va destinar 1.140 milions de dòlars a beques per als joves desatesos de la regió. Segons Maysa Jalbut, consellera delegada de la Fundació Abdul·lah al-Ghurair per a l’Educació, el fons aspira a oferir beques per a 15.000 estudiants del Pròxim Orient en els pròxims deu anys. A partir de setembre els alumnes rebran ajuda financera per estudiar a les quatre principals universitats de la regió; amb el temps també es finançarà l’estudi en universitats internacionals.

No obstant, amb les iniciatives individuals no n’hi ha prou. “Els esforços han de ser sistemàtics i institucionalitzats -explica Jalbout-. Cap fons pot resoldre aquests problemes... Necessitem que tothom posi fil a l’agulla”. Perquè això passi, l’educació de la joventut del Pròxim Orient s’ha de considerar una qüestió estratègica, digna de la mateixa atenció de la política exterior global que la lluita contra els grups extremistes. La regió hauria d’estar armada amb bolígrafs, no només espases.

Lauren Bohn, editora del Ground Truth Project, és coautora d’aquest article

Copyright Project Syndicate