L’espermatozou etern de Sixena
Tot per culpa d’un espermatozou. El rei Martí l’Humà va suar poc. I només li calia suar fins a la criatura final. Però no. Comença el clàssic coitus interruptus català. No fecundem. El comtat de Barcelona (sis segles des de Guifré el Pilós) i el fràgil, complex i enrevessat artefacte futurista de la Corona Catalano-aragonesa (confederació del comtat de Barcelona i Regne d’Aragó) se’n pot anar a la merda. El rei mor el 1410. Qui regnarà? Adoptem? Ventre de lloguer?
A Catalunya dos més dos no fan quatre. Ni la naturalitat, la raó, la justícia, la legitimitat, la democràcia... Res serveix. El successor del rei havia de ser Jaume, el comte d’Urgell. Des de petit el rei està fascinat per ell. És el seu nebot valencià, el seu cunyat. Li asfalta una carretera de confiança reial: el nomena lloctinent de Catalunya. Traduït: virrei. A més, li dona el càrrec de procurador i governador general de la Corona. Per tant... Res. L’imperi nacional-judicial castellà s’imposa.
Misteri. Durant les hores moribundes del rei Martí pel seu llit d’encefalograma pla va passar de tot i tothom. Diuen, i ens diuen, que li van fer dir que la successió l’havia d’aclarir la justícia. I si el rei Martí va suar poc al llit, a Jaume li fan el llit. I així es fabrica l’Operación Triunfo manipulada: Compromís de Casp (1412). Set candidats. Però només n’hi ha dos: Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Castella versus Catalunya. I la rifa apanyada li toca a: Ferran. El nou rei de la Corona. Els Trastàmara. La nissaga castellana entra a sac. Castella ho capgira tot. Interpretació del resultat: celebradíssim en un Aragó venut a Castella. Mig-mig en una València dubitativa. Molt poc a la Catalunya sòmines. El gir de la història és únic i definitiu. I neix el moviment antisistema català.
El comte Jaume no ho accepta. Ell, i el seu Govern, es creu legítim davant la piconadora nacional-judicial castellana. “O rei, o res”, li diu sa mare, l’obsessiva Margarida de Montferrat. Els pebrots ilergets. Primer pinta bé. Fins que té la guerra davant de casa: castell de Balaguer. Bombardejat nit i dia. Aguanta tres mesos de setge. Neixen dues mitologies: la de Jaume, el dissortat antisistema, i el regnat d’humiliació perpètua de Castella. És la història més trista del nostre país. Ferran d’Antequera aplica el 155 medieval. Obliga tota la família a anar al judici contra Jaume. El condemnen eternament. No pot veure mai més la família. Ferran els ordena presenciar la seva coronació a Saragossa (1414). I els té un regal preparat: una obra de teatre que representa el setge de Balaguer. Humiliació espiritual. I material: espolia tot el comtat d’Urgell. I els lleidatans, després del rei, són els paios més rics de la Corona. I un nou regal. Usa un terreny del comtat d’Urgell, a la baronia d’Alcolea de Cinca, com a presó per a la família urgellenca... el monestir de Sixena.
La mare, l’esposa, les filles i les germanes de Jaume confinades al gran palau espiritual de la Corona. Una d’elles és una altra antisistema: Isabel, la germana. Monja al monestir. Perquè Sixena era urgellista. I va perdre. I les monges aragoneses al servei de Castella també apliquen el 155 espiritual contra la germana. Isabel mor trista al monestir.
La seva caixa no és un taüt de mort: és una caixa de vida. Com una coca de recapte de la Catalunya comtal: acolorida, càlida, viva... Escrita en català. La caixa és l’objecte més valuós que hi ha al Museu de Lleida de les 44 obres de Sixena que vol endur-se injustament l’Aragó amb l’ajuda de la postveritat de l’imperi nacional-judicial al servei de Castella al segle XXI. Tot al revés. Castella, des de 1412, va abandonar Sixena i només Catalunya ha vetllat per ella. El monestir, fins a finals del segle XX, era del bisbat de Lleida: fins que el nacionalcatolicisme espanyol el va annexionar a l’Aragó. Esperit i ara matèria. Tard o d’hora s’ho enduran tot. Perquè no volen ni la caixa, ni cap objecte. Volen la nostra memòria. Volen humiliar-nos. Ens volen dins del taüt d’Isabel.