Misc18/09/2013

Letònia, Catalonia i els límits de l'impossible

Laia Balcells
i Laia Balcells

Aquests dies s'ha parlat bastant de Letònia, ja que el seu primer ministre s'ha pronunciat a favor de l'acceptació de Catalunya com a estat si el procediment a partir del qual es declara la independència és legítim. El ministre Margallo, a part de convocar l'ambaixador letó perquè incités el seu cap de govern a rectificar, ha assegurat que aquest país bàltic i Catalunya són casos completament diferents i que, per tant, no es poden establir comparacions.

És evident que Letònia no és Catalunya (tampoc és Eslovènia, Kosovo o Croàcia, malgrat que més d'un insisteixi a parlar del perill de la balcanització). I és palès que l'URSS dels anys vuitanta no equival a l'Espanya actual pel que fa a model econòmic, renda per càpita i llibertats individuals. També cal dir que el model de país que es té en ment a Catalunya no s'assembla gens a Letònia. A Catalunya, el votant mitjà se situa a l'esquerra i els partits d'ultradreta són minoritaris. A Catalunya es pretén donar garanties a les minories i fins i tot es parla de mantenir la doble nacionalitat. Per tant, les diferències són abismals. Dit això, la història del moviment independentista a Letònia en particular i a les Repúbliques bàltiques en general permet fer alguns paral·lelismes molt interessants amb Catalunya.

Cargando
No hay anuncios

Un primer paral·lelisme és el que fa referència al que s'anomena la revolució escolaritzadora i a l'efecte que va tenir sobre la identitat nacional. A Estònia, Letònia i Lituània, l'alfabetització massiva va ser prèvia a l'ocupació russa i es va dur a terme en les llengües pròpies d'aquests territoris. Com han explicat els politòlegs Keith Darden i Anna Grzymala-Busse (" The great divide ", World Politics Vol. 59, Núm. 1, 2006), això explica la permanència de les respectives identitats nacionals durant el període d'ocupació soviètica, així com les preferències majoritàriament secessionistes d'aquestes Repúbliques a l'ocàs de l'imperi. A Catalunya, la manca d'una escolarització massiva espanyola abans de la Renaixença i l'escolarització catalanista durant les primeres dècades del vint també són a l'arrel del sentiment nacionalista català que ha alimentat l'onada independentista dels últims tres anys (això ho he analitzat en un article que sortirà publicat a la revista Nationalism and Ethnic Politics al mes de desembre). Per tant, tant a Letònia com a Catalunya les polítiques assimiliacionistes de les respectives dictadures no van poder eliminar el sentiment nacional existent.

Un segon paral·lelisme és el dels moviments de protesta, que tant a Catalunya com a les Repúbliques bàltiques han tingut un efecte transformador. Com ha explicat el professor de la Universitat de Princeton Mark Beissinger ( Nationalist mobilization and the collapse of the Soviet State , Cambridge University Press, 2002), la mobilització nacionalista a l'antiga Unió Soviètica va tenir l'efecte de convertir "l'impossible en l'inevitable". Va ser mitjançant els mateixos actes reivindicatius que les actituds respecte a la independència van transformar-se a velocitat de creuer entre el maig de 1988 i l'octubre de 1990 (el pic de les mobilitzacions). La perspectiva de Beissinger es caracteritza per donar als esdeveniments un caràcter causal. Segons ell, cada esdeveniment té tres categories d'actors: aquells que defensen l'ordre establert, aquells que posen en dubte l'ordre establert i aquells que observen. L'efecte transformador dels esdeveniments és justament l'impacte que tenen sobre els tercers. En el cas dels països bàltics, les manifestacions que es van dur terme i els seus lligams en el temps i l'espai van permetre a aquestes nacions imaginar-se fora de l'estat soviètic. I això, malgrat no ser-ne l'única causa, va ser un catalitzador fonamental de la independència.

Cargando
No hay anuncios

A Catalunya, les accions de la societat civil, prolongades al llarg del temps i de l'espai des de la consulta d'Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009, han anat gestant aquest canvi de paradigma i han provocat que la independència, l'impossible , ja sigui vist per molts com l'inevitable . Alguns assenyalen només la crisi econòmica com la causa del tsunami independentista, però és un error. Primer, perquè la crisi política desencadenada per la sentència de l'Estatut ha estat simultània a la crisi econòmica, i l'impacte de l'una no es pot aïllar de l'impacte de l'altra. Segon, perquè el tsunami té energia pròpia i es retroalimenta. Són els esdeveniments, l'efecte que tenen en els que hi participen i -sobretot- en els que els observen (l'anomenada majoria silenciosa), el que fa les onades cada cop més grans i, en certa manera, incontrolables.

Així doncs, malgrat les significatives diferències, Letònia i Catalunya comparteixen algunes similituds interessants. D'una banda, el sentiment nacional es va consolidar en tots dos llocs en gran part gràcies a l'alfabetització, i això va fer-lo resistent a dècades de polítiques de russificació i espanyolització, respectivament. D'altra banda, en tots dos casos els moviments de protesta han aconseguit que una majoria posi en dubte la idea de l'estat com a inevitable, natural i immutable. Ara només caldrà veure si les conseqüències de la mobilització independentista seran també equiparables i si a Catalunya també s'esdevindrà el que molts ja veuen com l'inevitable.