L’euro feble i el talent

L’opinió publicada a Europa i més enllà, amb l’excepció dels països de l’òrbita alemanya, ha estat reclamant insistentment el programa de compra de deute tot just engegat pel Banc Central Europeu. Els objectius declarats pel BCE són reactivar l’economia i assolir una inflació propera al 2%. La posada en marxa del programa ha accentuat l’afebliment de l’euro davant del dòlar, que ja havia començat en acabar els Estats Units el seu propi programa d’estímuls. Malgrat que en els últims dies la tendència s’ha corregit, l’euro s’ha atansat ràpidament a la paritat amb el dòlar, i alguns analistes, com Goldman Sachs, preveuen que podria baixar fins als 80 cèntims de dòlar. Baixar per sota del dòlar no seria nou -ja va passar a principis de segle-, la novetat és que ara ho provocaria el BCE. Per tant, en la mesura que és una actuació deliberada de les nostres autoritats monetàries, és legítim analitzar-ne els avantatges i els inconvenients. L’ARA se n’ha ocupat no fa gaire en un reportatge temàtic que tendia a destacar els aspectes positius d’un euro feble: abundància de liquiditat, oportunitat per augmentar les exportacions, probable increment de turistes de fora de la zona euro, etc. No obstant, els inconvenients també hi són.

El primer inconvenient és un empobriment dels ciutadans de la zona euro, de tots nosaltres: des del seu nivell màxim, l’euro ha perdut un 28% de valor respecte del dòlar, i això vol dir que som un 28% més pobres respecte de la moneda global i també som més pobres respecte de les monedes de la majoria de països avançats. No és només que ens surti més car viatjar fora de la zona euro (que també), sinó que comprar petroli també és més car, perquè es compra en dòlars. I encara sort que el preu del petroli és ara mateix inusualment baix. Si es torna a enfilar els propers mesos (com prediuen alguns analistes), ho notarem de valent: la inflació remuntarà encara que el BCE pari de comprar deute.

El segon inconvenient és que guanyar competitivitat devaluant la moneda desincentiva la innovació i l’excel·lència. Si una empresa és capaç de fabricar bons productes i consolidar bones marques, no necessita una moneda feble. A tall d’exemple, fins i tot quan l’euro s’atansava als 1,40 dòlars, Apple no va aprofitar-ho per vendre barat a Europa: de fet, si un ordinador d’aquesta marca valia 1.000 dòlars als Estats Units, aquí el preu eren 1.000 euros i la gent el comprava! Igualment, amb un euro fort els cotxes de luxe alemanys es van continuar venent als mercats americà i xinès precisament perquè són un símbol d’estatus. Potser ara en vendran més unitats, però el valor total en dòlars dels cotxes venuts potser no serà gaire més alt. En general, si ets una empresa global que penses en dòlars, vendre més per acabar facturant el mateix té més aviat poca gràcia; i si ets una empresa menys global, la gran majoria de les teves vendes són dins de la zona euro i un euro fluix t’ajuda poc (fins i tot et pot perjudicar si els costos energètics se’t disparen). De fet, tot i ser el tercer exportador del món, Alemanya és qui més s’ha oposat a la compra de deute per part del BCE. Algú pot pensar que un euro feble frenarà les deslocalitzacions i potser farà tornar la fabricació a l’eurozona. Això pot ser cert en alguns casos, però també ho és que la moneda d’alguns països emergents com ara el Brasil s’està depreciant encara més que l’euro, amb la qual cosa deslocalitzar-hi continua sent atractiu.

Relacionat amb l’inconvenient anterior hi ha el fet que un euro feble dificulta no només atreure talent de fora de l’eurozona sinó fins i tot retenir el talent que tenim. Si els sous que es paguen no només als Estats Units, sinó també al Regne Unit o a Suïssa, abans ja eren atractius per a un jove enginyer, ara cada cop ho són més. I això és molt greu per a societats envellides com les nostres, especialment si no hem cuidat gaire l’excel·lència en els nostres sistemes educatius. Necessitem com el pa que mengem importar talent per mantenir (o ja no diguem fer créixer) la nostra economia del coneixement. Alemanya n’és conscient i intenta facilitar la immigració qualificada. En canvi, l’estat espanyol no és gaire diligent en aquest tema (ho he pogut comprovar). Si Catalunya tingués un estat propi podria fer polítiques més convenients.

En resum, l’actual afebliment deliberat de l’euro retorna a la sensació d’engabiament que causaven les devaluacions successives de la pesseta. És veritat que la gàbia és ara més gran (l’eurozona), però també és cert que el món d’avui és molt més globalitzat, cosa que fa els barrots tan perceptibles com ho eren llavors. Seria bo que la futura República catalana fes sentir la seva veu al costat de la dels països partidaris de resoldre els problemes econòmics millorant la capacitat tecnològica, més que no pas jugant amb els tipus de canvi.