De l'èxit al fracàs
El telenotícies d'un dia qualsevol de la Gran Recessió ens parla de Grècia. El periodista va desgranant les xifres que evidencien la situació tràgica en què viu el país hel·lè: la renda per càpita ha baixat un 25% del 2008 ençà, el deute públic està disparat, l'atur és de magnitud espanyola i l'any passat el PIB va caure un 7,9%, una caiguda que fa insostenible qualsevol economia i inviable qualsevol país. A continuació, sentim unes declaracions del primer ministre, que el periodista no s'està de qualificar de "frases de poc contingut i d'inspiració motivacional". En efecte, amb un somriure no explícitament cínic als llavis, Antonis Samaràs diu: "Hem d'anar per un camí ple de dificultats, però aquesta serà una història d'èxit".
Però l'èxit que, després de la cura d'austeritat i mitjançant les oportunes "reformes", ens prometen els nostres polítics europeus no arriba mai. De fet, Europa ja fa un any i mig que està en recessió, que mentre els Estats Units i el Japó se'n van sortint gràcies a polítiques oposades a les nostres. Per tant, i si ens cenyim als fets i no a la retòrica imperant, és la història d'un Gran Fracàs -un fracàs anunciat, cal dir-ho, per uns quants, pocs (tot i que són cada vegada més els que se n'adonen), que sabien des de l'inici que, d'una recessió, no se n'ha sortit mai, històricament, amb una cura d'austeritat. Que el que cal són estímuls al creixement, perquè només amb el creixement podrem generar feina i ingressos, i pagar el deute.
Per què, doncs, els nostres polítics europeus s'entesten en l'error? Ja fa uns anys es va publicar un breu assaig del dramaturg Arthur Miller, La política i l'art d'actuar , en què l'autor de Mort d'un viatjant comparava l'exercici de la política amb el rol d'un actor, i recordava que l'era de la televisió i de l'espectacle havien acabat obligant els polítics a actuar permanentment: i es preguntava si era convenient que la vida política estigués tan regida per les modalitats del teatre -de la tragèdia al vodevil, passant per la farsa-. Entre altres coses, perquè es temia que, igual que passa amb molts actors, la semblança entre ells i els seus rols fos purament accidental.
Però més que la insinceritat dels polítics-actors que amoïnava Miller, crec que ens hauria de preocupar bastant més una altra cosa: i és qui ha escrit el paper que reciten. El que ens hem de preguntar és qui i què els empeny a dir, quan el periodista els acosta la carxofa: "Aquesta serà una història d'èxit". Això, s'ho creuen? O es creuen que ens ho creiem? El descrèdit de la política ve de lluny, i té molt a veure, sens dubte, amb la conversió de la política en un espectacle televisiu, en què més que la confrontació de personalitats i d'idees, es tracta d'acarar eslògans i imatges. El president F.D. Roosevelt, recorda Miller, feia tot el possible per no donar una imatge de feblesa, i evitava que els americans -que l'escoltaven per la ràdio- sabessin que seia en una cadira de rodes. Avui, amb la televisió, això seria impossible. La diferència és que mentre Roosevelt convidava els seus conciutadans a combatre la recessió i l'atur amb aquella crida cèlebre, "L'únic que ens ha de fer por és tenir por", els nostres polítics europeus d'ara ens diuen, de la cadira de rodes estant, que "no hi ha alternativa" al camí emprès, per molt que aquest camí dugui cap al desastre.
La decadència de la política és un fet, però potser caldria que ens adonéssim que el problema no es troba tant en la sinceritat de l'actuació de l'actor ("Treballa molt bé", deien quan jo era petit) com en el contingut mateix del guió. Abans tendíem a suposar que era el polític qui s'escrivia els discursos, i fins i tot qui es batia per les seves idees. Avui sabem que llegeix un paper que li ha escrit un altre, i que per a ell el fonamental és assegurar-se la reelecció. No ens enganyem, de polítics mediocres, com d'actors mediocres, l'escena n'ha anat sempre plena. Però avui s'ha imposat el llenguatge buit, presumptament tècnic, pretesament neutre: hem arraconat les idees, i el coratge polític, i els hem substituït per no res. A vegades, n'hi ha fins i tot alguns que compareixen a través d'una pantalla de plasma, subratllant la seva distància amb la realitat física. La política s'ha devaluat al mateix ritme que es devaluaven els nostres polítics. I ara una bona part de la societat no se'ls creu, no se'ls pot creure. Ens escandalitzem del populisme, de l'antipolítica. Però potser el problema, com reconeixia el mateix Miller, no és que els polítics facin servir els recursos de l'actor, sinó amb quin propòsit ho fan.
