L’extensió de l’antifranquisme
HistoriadorUnir en un mateix espai estudiants que volien crear un sindicat democràtic, professors en exercici o expulsats de les universitats de Barcelona i Madrid, delegats universitaris estrangers, intel·lectuals, escriptors, poetes, pintors, etc. -tots ells emparats per la comunitat dels frares caputxins del convent de Sarrià, en un dels racons més tranquils de la part alta de Barcelona- va ser una fita insòlita i rupturista, que només podia passar en el magma antifranquista de la primavera catalana de 1966.
La Caputxinada, desenvolupada entre el 9 i l’11 de març d’aquell any, representa un punt d’inflexió extraordinari en la dura tasca de lluitar contra la dictadura, que ja feia gairebé trenta anys que durava. Fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), un any i mig després de la creació de les Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir, també a Barcelona, era un pas lògic més en la progressió de l’antifranquisme, l’extensió de qualsevol forma de lluita i resistència (política, cultural, sindical, civil, religiosa) davant una dictadura que, tot i els anys passats i una certa grisor en el seu aspecte extern, no havia perdut l’alè repressiu i opressiu del seu naixement.
No es pot frivolitzar amb una tancada en un convent, en la qual es va situar, a la presidència, el doctor Jordi Rubió i Balaguer i els poetes Salvador Espriu i Joan Oliver. A la Caputxinada s’hi jugaven moltes coses, no només la construcció d’un moviment estudiantil democràtic. S’hi jugava el lligam entre el passat democràtic i catalanista que representava el doctor Jordi Rubió i la pulsió del present, per assegurar la lluita per la democràcia i la pervivència de la llengua i la cultura catalanes. A la Caputxinada no hi era la Gauche Divine ni les “ voces del diálogo ” més o menys condescendents. Hi havia lluita antifranquista pura i dura, lluita universitària, cultural, política. La manifestació dels capellans unes setmanes més tard, la creació de la Taula Rodona per ajudar els represaliats per les autoritats franquistes (polítiques i universitàries), l’homenatge multitudinari al doctor Jordi Rubió i Balaguer a la Universitat de Barcelona un any més tard confirmen que l’extensió de l’antifranquisme a la societat catalana era un fet inqüestionable i decisiu. Fa cinquanta anys, la batalla per la llibertat, la democràcia i el país van viure un episodi cabdal.