El preu de l’habitatge i les actuacions públiques de rehabilitació urbana

El preu de l’habitatge i les actuacions públiques de rehabilitació urbana
i Pablo Feu
08/04/2018
4 min

A Barcelona, la cobertura de la ronda del Mig, l’obertura de la rambla del Raval, la reforma de la Barceloneta, la remodelació del Mercat de Sant Antoni i la futura remodelació de la presó Model són actuacions de rehabilitació urbana que tenen com a objectiu millorar les condicions de vida de les persones que habiten el seu entorn. Però, en realitat, moltes d’aquestes actuacions acaben definitivament amb el dret dels habitants a viure i quedar-se al seu barri després de la reforma. Per què passa això?

L’urbanisme pivota sobre un principi bàsic que es va definir a la Ley del Suelo de 1956 en un moment de migració massiva del camp a la ciutat: que els beneficis de qualsevol actuació urbanística no només han d’afavorir els propietaris dels terrenys afectats, sinó que han d’afavorir tota la comunitat. Aquest principi actualment està recollit a l’article 47 de la Constitució espanyola de 1978 i el mecanisme per fer-lo efectiu és obligar els propietaris dels terrenys objecte de l’actuació urbanística a cedir a l’administració una part del sòl transformat i també els nous carrers, les noves zones verdes i els nous equipaments públics, i obligar-los, a més, a destinar una part dels nous habitatges construïts a protecció pública.

A la ciutat consolidada, l’esquema urbanístic pensat l’any 1956 no serveix perquè els carrers, les zones verdes i els equipaments ja existeixen i no cal cedir-los i no hi ha sòl nou per construir habitatges per poder cedir-los a l’administració. No obstant això, en les operacions de reforma i rehabilitació urbana efectuades amb diner públic es genera també un benefici per als propietaris afectats, perquè la millora que comporten incrementa el valor dels seus habitatges, però resulta que no hi ha previst cap mecanisme per revertir els beneficis també en la comunitat.

Amb aquesta disfunció comença el problema, perquè la millora del barri atrau les inversions immobiliàries que busquen algú capaç de pagar els preus dels habitatges revaloritzats. S’inicia així un procés de substitució dels habitants habituals, de rendes més baixes, que ni poden pagar els nous preus de compra dels habitatges ni poden pagar les rendes de lloguer que els nous propietaris imposen per optimitzar les seves inversions lliures de peatges urbanístics. Per tant, el dret a la ciutat dels habitants habituals s’acaba així que s’intenta millorar les seves condicions de vida i l’habitatge deixa de ser un dret essencial garantit per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia i passa a ser un factor productiu preponderant de l’economia.

Això és tot el contrari del que la legislació urbanística actual preveu, perquè, d’una banda, reserva a l’administració pública, i no al mercat immobiliari, la facultat de decidir el model d’ordenació de les nostres ciutats i, de l’altra, obliga a seguir un criteri de desenvolupament urbanístic sostenible que defineix com el que evita la dispersió, genera cohesió social i garanteix la qualitat de vida de les generacions presents i futures. Fins i tot l’actual legislació reconeix a l’administració la facultat “d’intervenir en el mercat immobiliari” per “fer efectives les seves competències en matèria d’urbanisme de protecció del territori i d’habitatge establertes per la Constitució i per l’Estatut”.

Doncs bé, la meva proposta és que l’administració pública, fent ús d’aquestes prerrogatives urbanístiques, abans d’executar una reforma urbana amb diner públic, delimiti un àmbit que inclogui totes les finques directament beneficiades per aquesta actuació i els imposi una càrrega urbanística que gravi temporalment les transmissions d’habitatges, durant un període de temps suficient per garantir que la inversió pública l’amortitza el resident habitual a qui va dirigida. Proposo que aquesta càrrega vagi minvant gradualment, any a any, fins al final del període de vigència, de manera que, com més es tardi a transmetre la finca, menys càrrega s’hagi de pagar en cas de transmissió. Així, en cas de venda, el sobrepreu que suposa la càrrega equilibrarà el mercat perquè reduirà el marge de benefici del comprador i, amb això, es contindran les operacions especulatives, que són la base de la pressió i l’expulsió dels habitants habituals i es garantirà que la plusvàlua reverteix en la comunitat, tal com exigeixen els principis més elementals de l’urbanisme recollits a la Constitució espanyola de 1978.

Proposo, també, que en aquests àmbits de rehabilitació pública l’administració exerciti la facultat que l’actual llei li atorga d’intervenir en el mercat immobiliari, establint un topall de renda de lloguer que actuï com a mecanisme voluntari de compensació de la càrrega urbanística que grava la finca en cas de venda, de manera que si el topall de lloguer es manté durant la vigència de la càrrega, les persones propietàries puguin vendre lliurement la finca sense pagar la càrrega. És imprescindible que s’admeti que és la llei d’urbanisme i no la llei d’arrendaments urbans la que permet, ja avui, a les administracions públiques limitar les rendes de lloguer dels immobles a les seves ciutats en l’exercici de les seves competències urbanístiques, com a mecanisme d’intervenció en el mercat immobiliari (com es fa a París i Berlín), amb criteris de proporcionalitat i ponderació.

En definitiva, crec que cal legislar i reconduir l’urbanisme a la seva finalitat de satisfacció de l’interès públic.

stats