L’herència del 15-M: sacsejada a l’esquerra i bipartidisme esberlat

BarcelonaUna imatge sintetitza amb precisió quirúrgica l’herència del 15-M, aquest trànsit de la indignació del carrer a les institucions. És una estampa del 20 de maig del 2015, a la plaça de Catalunya. Faltaven quatre dies per als comicis municipals i Ada Colau va triar l’escenari emblemàtic dels indignats per pronunciar el míting central de la campanya de Barcelona en Comú. En aquell decorat en forma d’àgora -la candidatura va reproduir l’escenografia de la mobilització que avui celebra cinc anys, amb carpes que representaven veïns dels districtes i murals amb lemes referits a la regeneració-, Colau va apel·lar a l’esperit del 15-M per tombar “Goliat”. “Amb cada punt que pugi la participació serem més a prop de guanyar”, va pronosticar. La participació va pujar quasi vuit punts i BComú va accedir al govern municipal, un terratrèmol polític d’esmena a l’ statu quo -anticipat als comicis europeus amb la irrupció de Podem- que va tenir rèpliques arreu de l’Estat, de Cadis a Saragossa, passant per Madrid, València, la Corunya o Santiago de Compostel·la. En plena majoria absoluta del PP a l’Estat, molts dubtaven de si els indignats mutarien en expressió política, i si aquest salt audaç seria exitós a les urnes. Ho va ser. “Fenòmens com el del 15-M contradiuen aquells que que havien interpretat la desafecció com a indiferència”, constata Daniel Innerarity, catedràtic de filosofia política i social, i autor del llibre La política en tiempos de indignación.

La ciutadania més mobilitzada, el múscul organitzatiu amb els indignats com a expressió icònica, ha fet sentir la seva veu en l’últim lustre pels estralls de la crisi -gestionada amb la recepta de l’austeritat-, el desgast de l’arquitectura institucional i el degoteig de casos de corrupció. El còctel d’ingredients ha agitat el carrer, i de la protesta n’han nascut propostes amb voluntat transformadora. “Del 15-M en queda la construcció d’una alternativa. El sobirà negatiu, que es queixa i impugna el que està malament, ha fet bé la seva feina. Ara queda la feina del sobirà positiu, el que construeix l’alternativa. I això tot just acaba de començar”, raona Innerarity, que combinarà la seva faceta acadèmica amb la de candidat de Geroa Bai al Congrés als comicis del 26-J. “No es tracta només d’un tema de formes de fer política, sinó sobretot de nova agenda política, que priotizi les necessitats socials i impliqui a tothom en les decisions”, exposa el politòleg Joan Subirats, implicat en la gestació de BComú.

Etapa de turbulències

Les expressions de ruptura amb el regim polític sorgit de la Transició -amb el moment àlgid de les municipals del maig de l’any passat, que va tenir continuïtat a les eleccions espanyoles del desembre amb la victòria d’En Comú Podem a Catalunya- han comportat turbulències. La primera, que el bipartidisme s’ha esberlat del tot. L’esquerda observada a les europees, amb la irrupció de Podem, s’ha eixamplat. A les Corts espanyoles hi ha espai avui per a quatre grans forces estatals, que reforcen la coralitat d’una cambra que ja no només recull la veu dissonant dels nacionalismes perifèrics.

La segona gran herència del 15-M és la sacsejada que ha patit l’esquerra. Al mapa polític de Catalunya i Espanya res ha canviat més que l’espai progressista. Amb l’excepció de l’independentisme, els socialistes catalans han cedit l’hegemonia als comuns -tot i que Colau necessiti el PSC per ampliar el govern de Barcelona- mentre el PSOE observa amb inquietud l’amenaça de sorpasso que implica el pacte entre Pablo Iglesias (Podem) i Alberto Garzón (IU), dos líders de nova fornada decidits a controlar el flanc esquerre després dels comicis espanyols del juny. La repetició electoral evidencia, però, la dificultat dels partits hereus del 15-M per fer virar el sistema des de dins. “En els últims mesos, sense govern, no hem passat d’una lògica vella a una lògica nova. Les forces emergents, que sabien que el canvi implicava pactes i construcció de confiança, no ho han aconseguit. Hem vist, en canvi, molt tacticisme”, detalla Innerarity, que alerta que aquestes forces regeneradores “estan mimetitzant els partits de sempre a una gran velocitat”. “Som al mig d’un canvi d’època. Imaginar que tot això tindrà efectes immediats és il·lusori”, explica Subirats, que insta els nous actors a “consolidar els canvis institucionals necessaris per assegurar que no hi hagi marxa enrere” sense desatendre “la base social del canvi”.

El poder i el contrapoder

Una de les lliçons que la Transició va deixar clavades en l’imaginari dels espais progressistes és la descapitalització que van patir els moviments socials quan les forces d’esquerres van accedir a les institucions. La desaparició de contrapoders ciutadans van restar mecanismes de control a l’administració, un dèficit que ajuda a explicar l’escenari en què va irrompre el 15-M. “Si un dels dos elements falla, la democràcia s’empobreix”, conclou Innerarity. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ja ha exigit als partits que no intentin apropiar-se dels èxits del 15-M, en un missatge especialment dirigit a Iglesias i Garzón, que van segellar el seu pacte de coalició -naturalment?- a la Puerta del Sol.