Permeteu que us recomani que, entre tanta ficció històrica i tanta novel·la psicològica i terrorífica, entre tant drama romàntic i tants llibres per aprimar-se o per ser avorridament feliç, us recomani que feu un lloc a la poesia, a aquells versos que no passen mai de moda, perquè són escrits des de l’honestedat, la veritat i la bellesa.
Enguany que celebrem el centenari del naixement de Joan Vinyoli ha arribat, definitivament, l’hora de llegir-lo. Hi ha, en la seva poesia, una voluntat i un esforç eminentment relligadors (i, doncs, religiosos, també). Relligadors del nostre desig il·limitat i la nostra condició fugaç, d’una banda, amb l’eternitat del cosmos, de l’altra; d’allò que podem aprehendre amb les nostres facultats sensitives o cognitives, en primera instància, amb l’amagat i inefable (el Callat), allò que amb prou feines alguns saben o creuen intuir, en segona instància; del cor amb el cap; de la diversitat amb la unitat; de la natura inextricablement humana amb la naturalesa de boscos, camps i mars. En l’últim dels poemes de Cants d’Abelone podem llegir: “Posa’t a prova: / calla i escolta l’indiscriminat / so de la vida. Sol, cada batec / es correspon potser amb alguna cosa”. De seguida ens ve al cap el sonet baudelairià Correspondances, amb el qual el poeta francès il·lustrava la seva cèlebre teoria de la sinestèsia (l’expressió de la barreja de les sensacions per mirar de transcendir la realitat i arribar a un coneixement més profund del que veritablement és ). També per a Vinyoli la naturalesa ens fa saber coses transcendents, i només cal aprendre a llegir-les en el seu llibre obert (i amb els cinc sentits i la ment oberts, també, de bat a bat, amb l’ànim tothora ben predisposat i amatent).
L’analogia és el recurs fonamental de la praxi poètica -o, si més no, ho és en el cas de la de Vinyoli-. La metàfora hi basa tot el seu efecte, la seva raó de ser. Hi ha una realitat que es veu, que se sent, que es percep, que es pot tocar, gustar... I n’hi ha una altra, en canvi, que a penes podem pressentir, imaginar, concebre, però que per al poeta mereix tanta consideració com la primera. “Cada batec es correspon potser amb alguna cosa”. Lligar el batec audible o perceptible amb la realitat oculta de la cosa : vet aquí la pruïja del líric.
En el poema L’equivalent, de Cercles, Vinyoli deixava escrits els següents versos: “Tot, sempre, / té el seu equivalent: la nit una pissarra plena / d’estels de guix, el dia un cavall blanc / vora la mar, l’hivern un vell decrèpit / i farfallós, la primavera un crit, / l’estiu incendis, crepitar de boscos, / la tardor vent d’aram, pàmpols morats, / vermells de posta. Jo, si per atzar algú crida el meu nom, / diré Joan carregat de foscúries”. Constatem, de bell nou, el desig de lligar -de fer equivaldre- una realitat objectivable amb una altra d’imaginada. A voltes, el trasllat des del punt de partença al d’arribada es fa sense obligar la nostra imaginació a treballar gaire, sense forçar en excés el salt metafòric: nit = pissarra plena d’estels de guix. En ocasions, però, l’equivalència implica un grau més alt de sofisticació o de recreació: dia = cavall blanc vora el mar. En un tercer cas, el segon terme de l’equiparació ha esdevingut un símbol de la seva obra: tardor = vent d’aram. Tot plegat, però, desemboca en el magnífic final del poema: jo = Joan carregat de foscúries. És a dir, un jo líric que, de tan lúcid, ja no es pot treure de sobre la foscor a què l’aboca l’especulació i la seva particular experimentació poètica.
Estava temptat de dir-ne poesia religiosa, tot i que admeto que, en la designació, hi hauria hagut una neta voluntat de provocació. En els seus dos primers llibres, Joan Vinyoli ens va donar una lírica que podríem anomenar amb propietat, ara sí, religiosa. Jo penso, però, que, al cap i a la fi, tot poeta conscient fa sempre una tasca religiosa (relligadora), busqui Déu o no, en darrer terme. Perquè tot poeta conscient no pot desoir el que hi ha més enllà del coneixement empíric, no pot deixar de temptar el que no es deixa aferrar pels sentits o per la intel·ligència. I per això, llavors, tot poeta que mereixi aquest nom penetra, de tant en tant, la tenebra, o es carrega de foscúries que ja mai més no es podrà netejar de la consciència, com lleganyes inseparables de l’ull.
En l’últim poema publicat per l’autor, el darrer de la suite Elegia de Vallvidrera, de Passeig d’aniversari, podríem dir que Vinyoli agraeix el benefici religiós que li ha aportat i li ha reportat la poesia, i, a tall de testament ètic i estètic, rubrica -referma- el convenciment -el privilegi, malgrat el patiment i els dubtes- d’haver-ne fet la raó principal de la seva existència (no es pot enunciar d’una altra manera). Fixem-nos en el que diu, aquest poema: “Sóc una golfa plena / de mals endreços [...] / Que un dia algú / va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota / i amb tanta llum que vaig quedar-me cec, / però vident d’alguna cosa certa, / certíssima: estel fix mirant-me fit / en la foscor. D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer, si cavallets de fira, / en constel·lacions”.
En aquests versos tan oportuns i lluminosos, Vinyoli ens parla d’una epifania: en concret, recorda el que, per a ell, fou el descobriment trasbalsador de la poesia. La capacitat transgressora d’aquest art queda palesa en la transformació que fa de la realitat: agulles de cosir = parallamps d’acer. La realitat imaginada és sempre més alta, més perdurable. Més exemplificativa (tot i que sovint recolza en la realitat diguem-ne més quotidiana). El batec imaginat de la campana tocant a festa es correspon, finalment, amb el didal que tenim als dits (un didal germà de l’agulla de cosir que suggereix el parallamps). La poesia ha fet el seu fet: ha relligat, com volia Màrius Sampere, la taula i les estrelles. Ha complert -i amb escreix- els seus objectius.