Elevar-se amb Les Grands Ballets Canadiens

BarcelonaTot i que la inauguració oficial de la temporada del Gran Teatre del Liceu serà el Turandot hi-tech de Franc Aleu, que commemorarà la reobertura just 20 anys després de l’incendi, el curs s’obre amb una companyia internacional que debuta a Barcelona, Les Grands Ballets Canadiens de Montréal, del 14 al 19 de setembre. Dirigits des del 2017 per l’italià Ivan Cavallari, interpretaran justament l’espectacle que li va servir de carta de presentació al coreògraf davant del seu públic: un programa doble de l’ Stabat Mater de Pergolesi amb una coreografia de l’emergent romanès Edward Clug -amb les veus de la soprano Kimy Mc Laren i de la mezzosoprano Maude Brunet- i la Setena simfonia de Beethoven, que era una de les peces més famoses del coreògraf alemany Uwe Scholz i que interpretarà l’Orquestra Simfònica del Liceu. Són dues peces que funcionen com la cara i la creu, tant per estils com perquè musicalment representen l’ombra i la llum. “Mostra l’espectre de la companyia, que pot anar del repertori modern al clàssic. És com m’agrada que siguin Les Grands Ballets Canadiens, que puguin ballar tots els estils. Veuràs molts colors diferents”, afirma Cavallari des de Stuttgart.

El fil de la mort relliga el fons de les dues obres. L’ Stabat Mater, una obra cabdal del barroc italià, el va compondre un Pergolesi al llindar de la seva mort prematura, emmirallant-se en el patiment de la Mare de Déu davant la creu. La Setena de Beethoven, en canvi, està escrita en un moment d’exaltació i arravatament creatius. Són dues peces oposades. “Del tot. Per a mi la música és crucial. L’una és una peça sagrada i l’altra és una simfonia de Beethoven: no podien estar més allunyades. I tot i això trobo que hi ha en totes dues una gran espiritualitat que les connecta, feta de bellesa. Un va sobre la passió de la verge i l’altra és un ballet abstracte. Però si m’he de quedar amb una paraula, seria espiritualitat. L’espectacle t’eleva l’esperit, l’ànima, la sensació d’enlairar-se és molt present, sobretot en el segon moviment de la simfonia”, detalla el director, que va viure una polèmica local només de començar en el nou càrrec quan l’empresa que opera els busos i el metro de Mont-real es va negar a enganxar el cartell de l’ Stabat Mater perquè era violent: s’hi veia una noia amb la cama nua i sang regalimant-li per sobre.

Les dues peces, a més, tenen diverses connexions catalanes: el dissenyador del vestuari i de l’espai escènic de l’ Stabat Mater és el lleidatà Jordi Roig, i l’auxiliar de coreografia de la Setena va ser Roser Muñoz, directora del Centre de Dansa de Catalunya. Entre els 42 ballarins que vindran al Gran Teatre del Liceu no hi haurà la tarragonina Emma Garau, primera solista de Les Grands Ballets Canadiens de Montréal, que té una bessonada.

Un emblema del Quebec

La companyia, fundada el 1957, va ser el primer ballet professional del Quebec i avui és l’únic emblema de la dansa clàssica a Mont-real. Per això el director vol “excel·lir” en aquest estil, per sobre de la dansa contemporània o moderna, afirma, defensant noms com el d’Uwe Scholz, un coreògraf que considera infrarepresentat als grans teatres europeus. Per això celebra la possibilitat d’actuar al Liceu.

Les Grand Ballets Canadiens tenen la seu en un espai obert el 2017, l’edifici Wilder, a l’impressionant Quartier des Spectacles. “Aquí el sistema és molt diferent, perquè depenem dels patrocinadors i les entrades venudes, i no dels diners públics. És un gran repte per a mi, perquè al teatre on estrenem hi ha 3.000 seients per omplir. Europa té més tradició però alhora té un sistema més rígid. Aquí tinc més llibertat per canviar-ho tot en funció del meu gust i el meu estil de lideratge”, resumeix.