El líder que vivia entre el circ i les estrelles

BarcelonaExpliquen des de l’entorn del vestidor que les rodes de premsa de Luis Enrique havien sigut habitualment un bon termòmetre per mesurar què pensava l’entrenador blaugrana de l’equip. Si l’ambient era tranquil i deixava anar alguna broma, és que l’entrenament o el partit havia anat com una seda. En canvi, si hi havia males cares o respostes curtes, és que havia vist alguna cosa que el feia sospitar. I llavors explotava, “deixava anar tota la ràbia que no podia deixar anar al vestidor”. Basant-se en això, les tres temporades de Luis Enrique a Can Barça han sigut com un pas per les muntanyes russes. De fet, ell mateix va confessar, en el seu comiat, que a vegades era la seva família qui acabava pagant els plats trencats després d’alguna derrota.

Luis Enrique va heretar la banqueta del Barça el 2014, agafant el relleu a Tata Martino per comandar un projecte que, per a molts, estava esgotat. Ell mateix es va definir com el “líder” que necessitava el vestidor. Tres anys després s’ha comprovat que la seva feina no ha sigut fàcil ni còmoda, sobretot amb l’entorn. L’asturià parlava de la relació amb els mitjans de comunicació com “un circ” del qual s’havia de “protegir”. Mentrestant, a l’altra banda, havia de conviure amb el dia a dia de les estrelles, els futbolistes, els egos del vestidor.

Tenia l’aval de conèixer bé la casa perquè hi havia sigut jugador (1996-2004) i entrenador del filial (2008-2011). Tot i així, en la primera temporada, va caminar pel precipici i va estar a punt de ser rellevat. Però, coses del futbol, va saber tocar la tecla precisa per tancar l’any amb un triplet terapèutic. Però, per més títols que es guanyessin, el desgast del dia a dia s’anava acumulant. I, de la mateixa manera que Pep Guardiola va dir que marxava perquè s’havia “buidat”, Luis Enrique anunciava després de tres anys que necessitava “descansar”. Aquell dia, asseguren els que el coneixen bé, es va treure “un pes de sobre”. “Trist? En absolut. Estic molt content perquè soc jo qui ha decidit parar. Penso que m’anirà de meravella, i a l’equip i als jugadors, també”, deia des de la sala de premsa del Calderón en la seva última roda de premsa com a entrenador blaugrana.

Luis Enrique se’n va després de tres anys i deixa un llegat de títols considerable: nou trofeus a les vitrines del club. Entre aquests, tres de grans. Dues Lligues i una Champions. “Si el dia de la presentació m’haguessin dit que guanyaria vuit o nou títols, hi hauria firmat”, deia abans de la final de la Copa del Rei, en què acabaria derrotant l’Alabès (3-1). En total, 181 enfrontaments, 138 victòries (76%), 22 empats i només 21 derrotes, amb 519 gols a favor (quasi tres per partit) i 151 en contra (menys d’un per enfrontament).

Però si en el còmput de títols (nou dels tretze possibles) hi ha l’opinió generalitzada que el balanç és positiu, quan s’analitzen altres aspectes apareixen les discrepàncies. Especialment a l’hora d’utilitzar jugadors de La Masia. I és que, durant el seu trienni, Luis Enrique ha fet debutar fins a 16 jugadors del planter. D’aquests, però, només un té fitxa del primer equip, Jordi Masip. I el porter, que no seguirà al Barça la temporada vinent, ni tan sols va ser a la banqueta del Vicente Calderón. Sí que hi era, en canvi, Marlon, un dels últims a estrenar-se i que va tenir minuts al tram final de temporada per les baixes en defensa de Piqué i Mathieu. Alguns han tornat al filial i d’altres, fins a set (Munir, Samper, Sandro Ramírez, Halilovic, Cámara, Edgar Ié i Cantalapiedra), han hagut de marxar del Barça, ja fos en condició de cedits o traspassats.

El debat etern de l’estil

Però on s’han repartit més garrotades ha sigut en el joc, qualificat per alguns de massa vertical i poc fidel a l’estil més ortodox del Barça. Acusacions de què l’entrenador s’ha defensat explicant que únicament ha incorporat matisos. “He sigut fidel a l’estil Barça i he donat registres diferents”, argumentava. Amb una davantera formada per Messi, Suárez i Neymar, ha procurat sempre que la pilota els arribés de pressa, encara que això impliqués que els migcampistes perdessin part de protagonisme. Però, quan el trident perdia efectivitat, l’equip se’n ressentia i s’encallava en alguns partits. I aquesta ha sigut una altra de les crítiques a un entrenador que, malgrat tot, no tenia retrets per a ningú el dia del seu comiat. “He donat el 100% i he rebut el 100% dels jugadors”.

Luis Enrique se’n va després d’una última temporada paradoxal en què el seu Barça ha sigut capaç de guanyar al Bernabéu (2-3) però sense el premi de la Lliga per haver sigut “poc regulars” en partits teòricament fàcils. Una temporada en què també s’ha remuntat de forma heroica contra el PSG a la Champions (6-1) però s’ha ensopegat a la ronda següent contra el Juventus -va dir que “no oblidaria mai” la primera part a Torí-. La Copa, almenys, no s’ha escapat.

Luis Enrique es comprometia amb el Barça, com a jugador, un 27 de maig del 1996. I el 27 de maig del 2017, disputava el seu últim partit com a entrenador. Vint-i-un anys després. 21, com el seu dorsal. Ni fet expressament.