'Covid-permisos' contra la desigualtat de gènere
Suposem un escenari optimista per d’aquí poques setmanes: la corba finalment s’aplana, les UCI es comencen a descongestionar i la vida dels sanitaris torna a una mitja normalitat. Llavors ens semidesconfinen. És a dir, tornem a aquella versió del confinament en què es pot anar a la tintoreria, a comprar amb certa normalitat i, el que és més important per a un percentatge molt elevat de la societat, podem tornar a anar a la feina. Però, com que la situació sanitària encara és delicada, es mantenen certes mesures de distanciament social com, per exemple, el tancament de les escoles i les llars d’infants. Tot això acompanyat de la recomanació de no deixar els infants amb els seus estimats avis i àvies (ja que són, aquests últims, un col·lectiu d’alt risc), ni amb amics o veïns (per mantenir a ratlla la R0).
Suposem també una família amb dues criatures de cinc i vuit anys (aquest supòsit és també optimista perquè reconec que pot haver-hi pitjors edats en aquests moments), en què els progenitors no han perdut les seves feines (com veieu continuo sota els supòsits d’un escenari optimista). Després de diverses setmanes compartint vivències i experiències a la llar, el semidesconfinament permet als progenitors tornar a anar a treballar. Però, què fan amb les criatures? Un percentatge petit de famílies podran pagar un cangur, amb sort qualificat, per poder guiar els aprenentatges online dels petits, i si pot ser que els parli en anglès. Però, i la resta? Totes aquelles famílies que dediquen una part significativa dels ingressos a pagar el lloguer o la hipoteca, el crèdit de l’últim cotxe que van comprar quan semblava que la conjuntura econòmica millorava i les activitats extraescolars dels infants. ¿Com s’ho faran aquelles famílies que a causa de la crisi sanitària no poden externalitzar l’increment, sense precedents, de tasques domèstiques relacionades amb la cura i l’educació dels seus fills i filles?
Una alternativa és que un dels progenitors abandoni la seva feina mentre duri el tancament dels centres educatius i torni al mercat laboral un cop la situació es “normalitzi”. Però, qui voldrà deixar voluntàriament la feina durant els propers mesos quan tenir-ne pot arribar a ser un privilegi?
Una altra alternativa passa pel disseny i implementació de polítiques familiars que facin efectivament compatible la vida laboral i la nova situació familiar. La meva proposta consisteix en establir permisos laborals per tenir cura i poder acompanyar els infants en el seu aprenentatge. És a dir, establir unes setmanes (o mesos) perquè els treballadors es puguin quedar a casa alliberats de responsabilitats laborals però mantenint el sou. Aquests permisos haurien de ser obligatoris tant per a homes com per a dones i tenir la mateixa durada, i els membres d’una mateixa família no en podrien gaudir simultàniament.
Aquestes característiques dels covid-permisos són necessàries si es volen preservar els importants avenços que hem viscut durant les darreres dècades en matèria d’igualtat de gènere. Les dades ens diuen que si aquest tipus de permisos (inspirats en els permisos laborals per naixement d’un fill) són voluntaris i els poden agafar tant homes com dones, llavors són majoritàriament les dones les que en gaudeixen. Per exemple, abans de la introducció del permís de paternitat, l’any 2007, el permís per naixement tenia 10 setmanes, que es podien repartir entres els progenitors. Tot i això, el percentatge de famílies que se les repartien era inferior a l’1%. El permís de paternitat es va introduir amb la voluntat d’incentivar la participació dels homes en les tasques de la llar i, sobretot, per protegir i millorar les perspectives laborals de les dones.
En la situació actual, si el tancament dels centres educatius i llars d’infants es prolonga, supòsit que no semblaria gaire descabellat donada la seva efectivitat per mantenir el virus sota control, els avenços en matèria d’igualtat de gènere de les darreres dècades es podrien veure compromesos i patir un retrocés important. Per això cal implementar polítiques públiques que fomentin el repartiment del fort increment en les responsabilitats familiars de manera equitativa entre tots els membres de la llar. Evidentment, les famílies monoparentals haurien de poder acumular els dos permisos.
