Lieke Martens: “M'he d'acostumar a la nova vida, ara s'esperen coses diferents de mi"

Sant Joan DespíDe camí a la sala d’entrevistes, recorda que el seu debut oficial com a blaugrana va ser a Saragossa, el mateix rival d’ahir del Barça. La Lliga Iberdrola va descobrir la seva potència en una golejada plàcida que també era l’estrena del projecte de Fran Sánchez. Ha passat mig any des de llavors i, per a Lieke Martens, no han sigut sis mesos qualsevol.

Vull començar amb aquestes imatges: Holanda guanya l’Europeu i mig país surt al carrer per celebrar-ho.

Mai oblidaré aquell dia. Mai ens vam imaginar que guanyaríem l’Europeu i un munt de gent va venir a celebrar-ho amb nosaltres. És espectacular! Primer amb el vaixell pel canal, i després, surts a l’escenari i veus que tothom és allà, davant teu. Va ser al·lucinant!

A l’Euro comença tot per a tu: guanyes el premi a millor jugadora del torneig, i després, el The Best.

He treballat molt durament per arribar fins aquí, ho havia somiat molts cops, però ha anat tot tan de pressa! Però tot té a veure amb el fet que vam guanyar l’Euro. Perquè l’equip va guanyar perquè jugàvem realment bé. Totes. No jo.

Llavors ja sabies que jugaries al Barça.

Volia aclarir el meu futur abans de l’Euro i sabia que volia anar al Barça. Va ser a principis de juliol, el meu únic dia lliure. Vaig fer la revisió mèdica, vaig signar i vaig tornar al meu país.

Com t’ha canviat la vida?

Ha canviat bastant. He d’atendre més mitjans, fer coses amb patrocinadors, la gent al meu país em reconeix pel carrer. A Barcelona no em passa gaire, però a Holanda sí. M’he d’acostumar a la nova vida. Intento ser la mateixa, però la gent que m’envolta espera coses diferents de mi. Han sigut sis mesos molt intensos, ara estic més tranquil·la i relaxada. Al final, jo l’únic que vull és seguir centrada a intentar ser més bona jugadora, ser important per a l’equip.

Tothom vol un autògraf o fotografia.

I és fantàstic! Sempre hem volgut això! El que passa és que m’hi he d’acostumar, perquè fins fa res, podia fer el que volgués. I ara, en canvi, molta gent em reconeix, i això és diferent. Sempre intentes ser maca amb tothom, però no pots ser simpàtica amb tots! Potser et fas 25 fotografies, i a la 26a dius que no i quedes malament. Però porto vint minuts a fora, agafant fred, suada després del partit… he d’entrar al vestidor! I costa, és dur dir que no. Al Mini sempre hi ha algun holandès, està ple d’holandesos! Quants n’hi ha a Barcelona? I hi ha nens petits, nenes que t’admiren, a qui inspires… ¿Com els diré que no puc fer-m’hi una fotografia? És com als comentaris a les xarxes socials, no sempre pots dir que sí, per molt que sigui el que sempre hem somiat al futbol femení, és impossible estar per tothom. També vull viure la meva vida.

Has jugat en diferents països. Per què vas triar el Barça?

De petita era una gran aficionada del Barça, Ronaldinho feia coses espectaculars amb la pilota, gaudia molt amb el que ell feia, com faig ara amb Messi. Però sobretot en l’eliminatòria amb el Rosengard, allà va ser espectacular com va jugar el Barça. Com movia la pilota, com es posicionaven al camp. Volia jugar-hi.

Què et sembla la Lliga i el futbol, aquí?

És diferent de Suècia o Alemanya, allà els partits són més físics, més oberts. Aquí sovint no hi ha espais, o són molt petits, els rivals es tanquen més en defensa. Una de les meves qualitats són les transicions i poder rebre en condicions de fer l’un contra un. Si em trobo contra dos o contra tres, de vegades és massa.

Hi ha una jugada que ja té el teu segell: rebre oberta en banda i anar driblant fins a trobar xut a la frontal de l’àrea.

Gairebé sempre he jugat a banda canviada, he fet molts gols entrant cap a dins i xutant. És una de les meves fortaleses. Els rivals ja saben què faré i cada cop em deixen menys marge.

Però, com feia Arjen Robben per l’altra banda, encara que l’adversari ja sàpiga que faràs la jugada, et continua sortint.

És que si fas la jugada a aquesta velocitat i xutes bé és difícil d’aturar! Admiro molt Robben, sempre he mirat com juga perquè tenim característiques similars, tot i que ell és esquerrà. Al final, si tu ets bo en una cosa, per què has de deixar de fer-la? Vaig començar a jugar als sis anys, he practicat molt per ser cada cop millor. Al Rosengard vaig marcar nou gols, i sis o set van ser així. Em surt bé la jugada i vull seguir-la fent mentre em surti, i les defenses encara arriben tard.

I mira que els rivals posen defenses extres per aturar-te.

Abans de l’Euro no passava mai, però ara sempre tinc dues o tres adversàries a sobre, però això també vol dir que algú està lliure al meu equip, només l’hem de trobar. De vegades m’emprenya, perquè no puc mostrar la meva qualitat, però si serveix perquè guanyem, jo soc feliç. Es fa difícil, perquè quan tinc tantes rivals al meu voltant penso: d’on surt tota aquesta gent?

T’ha arribat a angoixar?

És complicat, és una situació nova per a mi. Sempre vull donar el 100% i ser útil per a l’equip, i sí, de vegades és frustrant perquè sé que, quan rebi la pilota, tinc capacitat per fer coses diferents, però ¿si no em deixen? ¿Si el rival s’enfonsa i ens deixa sense espais? A Suècia o a Alemanya, i fins i tot a l’Euro, els partits anaven i tornaven perquè els dos equips volien atacar. Però aquí? Els rivals només tiren enrere i es defensen. Costa molt.

A la Champions, el Lió atacarà.

Necessitarem tenir totes un gran dia. L’Olympique és el millor equip d’Europa, però després de l’Euro, crec en qualsevol cosa. Crec en aquest equip, quan comenci el partit anirà 0-0, i a veure què hi podem fer. Jo hi confio, serà difícil, però, per què no? Res és impossible. Em ve molt de gust jugar el partit. Ja sabem que elles són un gran equip, a veure com de bones som nosaltres.