Per un 2019 de bons hàbits digitals
L’última pàgina del calendari sempre em precipita a la necessitat cíclica de revisar-me. Tancar l’any es presenta com una condició indispensable per obrir el següent i seguir caminant en la direcció escollida. Em sembla un mirall, valent i revolucionari, que t’obliga a ser conscient de les inèrcies que t’acompanyen en el batibull quotidià. Fins i tot quan decideixes que el millor és seguir igual, és des de la llibertat conscient que ho tries.
En la revisió d’aquest 2018 voldria innovar, incorporant la revisió de la pròpia revisió. Fa uns dies em preguntava què falta a la llista de repàs d’aspectes de la vida, si ja ens plantegem la salut física i mental, l’amor d’amics i família, el vessant professional, l’espai personal i la nostra contribució al planeta. Tot això està travessat per un conjunt d’hàbits, costums i maneres de fer que cada vegada estan més lligats a mòbils i pantalles, però mai ens preguntem com estem pel que fa a higiene digital. Personalment hi ha una sèrie de coses que tinc incorporades perquè treballo i investigo sobre el món digital, però sempre es pot fer millor. Saber que els mòbils estan fets per seduir-nos és teoria, però a la pràctica és inevitable regalar-los la nostra atenció.
Proposo avaluar primer la relació amb les pantalles. D’entrada fixem-nos en quantes en tenim i com les fem servir. En quin moment optem pel mòbil, tauleta o ordinador? Quanta estona hi passem i per fer què? Els estudis diuen que desbloquegem el mòbil 160 vegades al dia. Descomptant les 8 hores que dormim, surt una mitjana de desbloqueig cada 6 minuts. Deu ser la cosa que més fem al cap del dia, després de respirar i parpellejar. He perdut el compte de les vegades que agafo el mòbil amb una intenció concreta però em perdo en el mar de notificacions que sempre vencen la idea original. Pot ser un bon moment per dedicar-nos a mirar setmanalment els informes d’activitat que ofereixen els mateixos dispositius.
Podem seguir revisant les aplicacions que tenim, i millor si a part de mirar la llista ens preguntem quan les vam fer servir per última vegada. Aquelles que no recordem o intuïm que pot fer almenys tres mesos, aleshores plantegem-nos si realment les necessitem. Ocupen espai, recopilen dades personals i, si no les hem configurat bé, segurament ens envien notificacions. Avisos, sons i impactes visuals que, de nou, afegeixen més veus als cants de sirena. I després de la neteja d’aplis, configurem les notificacions per deixar les mínimes indispensables. I, si pot ser, que no apareguin a la pantalla de bloqueig.
La tercera fase ha de ser per a les xarxes socials. Quantes en fem servir, amb quines finalitats i per comunicar-nos amb qui. Tinc la sensació d’haver afegit contactes i coneguts a les xarxes però soc incapaç de recordar quants en tinc a cada lloc. En les més obertes (com Twitter o LinkedIn) ja em costa recordar per què vaig connectar amb uns o altres i a vegades quan hi entro ja no hi trobo les coses rellevants. No recordo que en tot el 2018 hagi dedicat ni un instant a repassar les llistes, i com que a les xarxes és fàcil acumular contactes perquè "no costa res", el resultat són cada vegada més noms. Deia Dunbar, antropòleg d’Oxford, que el nostre cervell por empatitzar amb 150 persones. Si mirem els nostres Facebooks, veurem que esborrar i deixar de seguir són opcions extremes.
La quarta i més complexa és la de revisar la petjada digital. Mai és sobrer googlejar el nostre nom per veure què apareix. O mirar els nostres murs a veure què diuen de nosaltres les coses que pengem i que diem. Un exercici divertit és preguntar-nos si allò, tal com està, ho tornaríem a penjar. I si ho fem no només del 2018, sinó de quan vam crear el perfil, encara dona per més. Si sumem el que pengem nosaltres més les fotos on ens etiqueten i les publicacions on ens mencionen, la caricatura ja és polièdrica. Ara plantegem-nos si el que transmetem ens agrada a nosaltres. I si li pot agradar a algú que ens voldria contractar per a una nova feina o si avergonyirà els nostres fills.
Podem plantejar-nos el 2019 com l’any en què de debò aconseguim posar els mòbils al nostre servei. Que quan ens hi perdem navegant mitja hora sense rumb sigui perquè hem decidit fer-ho així, tafanejant activament en lloc de sucumbir-hi per defecte. Només des de l’ús conscient podem reclamar que el monopoli del propi temps i la nostra atenció ens pertoca a nosaltres. Si volem arrabassar-lo a CEOs i dissenyadors d’aplis i dispositius, el secret estarà en els hàbits.