On comença el negacionisme?
si volem resumir el 2020 en un sol objecte, segurament el premi és per a les mascaretes. Han esdevingut un símbol obligatori de responsabilitat col·lectiva. Quirúrgiques, de tela, casolanes o comprades, ens han acompanyat a tots els racons d’aquest estiu estrany i comencen a ser un complement de moda. Fan evident la desobediència quan deixem el nas fora o la tenim penjant de la orella, i la seva absència respira inconformisme. Les raons deliberades per oblidar-la a casa van des de la rebel·lió adolescent fins al negacionisme, com el que va reunir dos milers de persones a la plaça Colón de Madrid. Podríem dir que la culpa és de les xarxes socials, però seria obviar, com a mínim, dues condicions.
La primera és que els rumors, les llegendes i les conspiracions ens acompanyen des que ens reuníem al voltant de la foguera a sentir els relats dels savis de la tribu. La curiositat per cercar més enllà del que és percebut com a dogma és humana i universal. Qualsevol fet històric compta amb múltiples versions, tot i que només una és oficial i acceptada. El mateix hem viscut amb la negació del canvi climàtic i els moviments antivacunes. El covid-19 és un terreny fèrtil per a aquests darrers, però també per a les tensions geopolítiques, el negacionisme feixista o els remeis d’estar per casa. És més: les conspiracions afloren amb força quan hi ha buits de poder, inestabilitat i confusió. Aquesta pandèmia ha posat molt a prova la nostra confiança davant del maneig de la incertesa i l’aplicació de mesures sanitàries, econòmiques i socials.
Afegeixo la segona, i és que sovint prenem l’evidència científica com si fos monolítica, estanca i consolidada, mentre que en realitat, en els darrers 5 mesos, hem assistit a una revisió constant i en obert del coneixement científic a escala planetària. No només perquè és un virus que estem coneixent al ritme que ens afecta i perquè no tenim dades històriques per treure conclusions, sinó perquè dins de la medicina també hi ha veus divergents i mirades confrontades. Les evidències científiques són certes fins que arribi una nova recerca i les refuti. Per això al febrer ens conformàvem sentint que era com una grip forta i ara tenim una opinió ben diferent.
Fins aquí, poc podem atribuir a les xarxes socials. Tot això ens ha pogut arribar a través dels monogràfics diaris de premsa, ràdios i televisions. Hem tingut un empatx de corbes, informació i dades que apuntaven en direccions diferents (per no dir oposades), però no teníem el context adequat per interpretar-ho. Hem viscut mirant l’arbre que ens ha tapat la resta del bosc, i això atia les ànsies de versions fiables. Amb internet es va democratitzar l’accés a la informació (la bona, la dolenta i la inventada). Amb les xarxes socials les idees tenen una audiència potencial planetària, tant si les diu un president de govern com si ho fa una persona anònima. Oblidem, però, que l’èxit viral necessita dues coses: un contingut que cridi l’atenció -si ens emociona, encara millor– i perfils (de persones o bots) disposats a compartir-lo a tort i a dret.
Pensem ara quants virals ens han canviat la vida. ¿Quants dels continguts (veraços o manufacturats intencionadament) que hem rebut en el darrer mes ens han descobert la clau per modificar els nostres hàbits? Segurament cap. Per la mateixa raó que no n’hi ha prou sabent que el tabac mata per deixar de fumar. Una cosa és tenir la informació, una altra crear-se una opinió i ben diferent és obrar en conseqüència. O el que és el mateix: la tríada entre saber, pensar i fer que tan sovint ens aboca a la dissonància cognitiva.
Per tant, deixem de dir que els manifestants de Colón són una creació de les xarxes socials. El que trobem entre les publicacions són en realitat exemples d’allò que volem veure i sentir, per carregar-nos de més raons encara. Per això cal desmuntar les cambres d’eco, perquè ens aboquen a mons digitals redundants, plens de miralls a mida que ens desentrenen la tolerància i el sentit comú.
I així serà mentre les plataformes segueixin fent negoci a base de servir-nos el plat que ens ve de gust en el moment que tenim més gana. No només perquè es lucren amb la nostra atenció, sinó perquè veurem l’arbre tan gran que ens oblidarem fins i tot que un dia hi havia un bosc. Així doncs, tenim la responsabilitat de cuidar i educar-nos mediàticament, prenent consciència de què llegim i amb qui ho compartim. Però no ens quedem aquí: tenim el dret a exigir que deixin d’aprofitar-se de les nostres debilitats. I això, futures candidatures de la sala, també ha d’estar als programes electorals.
