Sexalescència i revolució digital
Dra. en sociologia, experta en transformació digital i impacte social, EsadeMai és tard per ser 'influencer': avis bloguers amb canals de YouTube propis o àvies 'instragramers' que es converteixen en reines de la moda desafien la idea que la tecnologia és cosa de l’edat. Ens hem cregut la distinció entre nadius i migrants digitals, una equació de la qual els majors de 65 queden pràcticament expulsats. Tenim una mala concepció de la revolució digital i tecnològica en el moment en què parlem de vellesa i tecnologia i només pensem en robots per fer d’assistents domèstics. Seguim alimentant així el mite de les "persones grans", com si tenir-ne 65 o 94 fos el mateix. O pitjor encara, com si només hi hagués una forma de viure als 80. Això és que no ens hem adonat que envellir és una qüestió d’actitud, com demostra la sexalescència. Es tracta de la gent gran del segle XXI, en què els 60 són els nous 14, una segona adolescència però amb l’avantatge de tenir el grau de l’experiència.
Els sexalescents tenen ganes d’aventures, de gaudir de la vida ara que tenen temps després d’haver treballat, i és difícil trobar-los a casa. Solen tenir certa formació, han viscut vides professionals plenes i arriben a la jubilació amb una pensió digna. Amb ells, ni parlar-ne de medalletes sofisticades anticaigudes: per avisar d'una emergència ja tenen el seu 'smartphone'! Estan connectats per enviar 'whatsapps' als nets, trucar per Skype als fills que viuen fora o per retrobar-se amb companys de l'escola i muntar un sopar d’exalumnes a través de Facebook.
Ara bé, perdre la por no és fàcil i normalment cal que algú te n’ensenyi, com a anar en bicicleta. Amb les dades a la mà veiem que la majoria (77%) necessiten algú que els posi a punt els aparells i els expliqui pacientment com funcionen. Amb sort, amb una vegada n'hi ha prou. Està comprovat que els 'smartphones' arriben normalment de la mà dels fills i filles, en la mesura que aquests superen la barrera de la mandra d’haver d’explicar com funcionen una vegada i una altra o haver de repetir sovint que mentre treballen no volen rebre 'whatsapps' de fotos d’ossets i frases cèlebres.
També sabem que les persones amb malalties cròniques tendeixen a participar més en comunitats en línia per rebre suport, fer preguntes o compartir vivències. Fan servir la tecnologia perquè serveix per a alguna cosa, és pràctica o fa més fàcil comunicar-se. Veure la utilitat d'aquestes eines, provar-les i poder-les fer servir de manera autònoma és la clau. En aquest perfil d’adolescència madura no cal explicar com és d’important mantenir una vida activa i amb bona salut relacional, ja que ells són els primers que no volen dependre de ningú.
No hem d’oblidar, però, que les revolucions no afecten mai per igual totes les capes de la societat. Com els televisors o les rentadores, que primer eren objectes que apareixien en cases bones i després anaven guanyant presència a la resta fins a esdevenir d’ús comú i quotidià. Amb internet i els aparells digitals passa el mateix, amb la diferència que les oportunitats (i els riscos) del món digital són molt més complicades d’explicar que les d’una màquina que et renta la roba.
Internet, les xarxes socials i els dispositius portables poden ser una bona solució per combatre l’aïllament i la solitud, especialment per a aquells que no surten de casa o que no tenen família a prop. Però el que estem veient és que les persones més vulnerables no accedeixen als avenços, així que, a més de tenir situacions poc afavoridores, són digitalment invisibles. La bretxa entre persones connectades i aïllades s’eixampla al ritme que ho fa la seva sensació de ja no ser part d’un món que no els té en compte més enllà de les seves patologies.
Hi ha una indústria creixent que ofereix opcions per a l'assistència a domicili en forma de robots, caminadors futuristes i altres solucions de teleassistència per allargar la vida a la pròpia llar el màxim temps possible. O fins i tot jocs que permeten fer diagnòstics de demències i monitoritzar el deteriorament cognitiu. El problema sempre és com salvem la distància que hi ha entre qui ho fabrica i qui ho necessita. No només econòmicament, que és una barrera fonamental, sinó també pel que fa al maneig i la usabilitat. Mentre seguim parlant sobre tecnologia i cabells platejats des de la distància, seguirem creant aplicacions, dispositius i altres elements per a ells però sense ells. Com si algú triés el menú per nosaltres sense preguntar-nos què volem. Us imagineu què passarà quan convidem els sexalescents a protagonitzar el disseny del món digital on fer-nos grans? Això sí que serà l’autèntica revolució.