Política de butxaca per mentir-nos més i millor
Les imatges icòniques de les candidatures passejant pels mercats de barri o encolant els cartells són signes d’altres temps, perquè les noves tendències polítiques són en el terreny digital. L’autèntica revolució de la comunicació política es cuina en empreses especialitzades en la segmentació i se serveix a les pantalles que portem a la butxaca. Twitter s’ha convertit en un espai de propaganda i confrontació. Sabem que Facebook pot utilitzar-se per posar en dubte la democràcia, però la nova frontera són els missatges de WhatsApp.
El mercat dels vots sempre s’ha guanyat en el terreny de la comunicació, l’arena on es configura i es determina l’opinió pública. En el fons, és important el missatge, però ho és més la capacitat d’arribar a l’audiència adequada en el moment oportú. En l’era de la publicitat hiperpersonalitzada, en què els anuncis se’t presenten a mida, era qüestió de temps que les campanyes electorals es convertissin en autèntic màrqueting digital.
Es dona també en un moment en què la sensació constant de sobredosi d’informació és generalitzada. Tenim els sentits saturats d’imatges, vídeos, impactes i tota mena de notificacions. Davant la impossibilitat de revisar tota la informació disponible que tenim al voltant, només ens crida l’atenció aquella que ens resulta rellevant, que ens apel·la directament, generant-nos confiança, empatia o la sensació que allò va dirigit a algú clarament com nosaltres. D’això se’n diu 'microtargeting' i acaba sent la millor manera de convèncer els votants, ajustant el programa al que volen sentir. Només observant el que compartim a les xarxes socials es pot definir la nostra tendència sexual i la ideologia amb un elevat percentatge d’encert.
Amb l’aprovació de l’article 58 bis de la nova llei de protecció de dades, gràcies al qual serà possible recollir perfils ideològics, els menús al gust seran encara més fàcils de servir. A més, ens podran bombardejar sense permís, perquè la propaganda política s’empara en “l’interès públic”. Ara per ara hi ha més de 300 empreses de comunicació i màrqueting digital que s’estan especialitzant en la comunicació política basada en dades a tot el món. Treballen colze a colze amb els partits per identificar els diferents públics i connectar amb l’electorat.
La campanya de 'microtargeting' més sonada probablement duu el nom de l’empresa Cambridge Analytica, que va xuclar dades de milers de comptes personals de Facebook per posar-les al servei d’una manipulació exagerada i de precisió quirúrgica. A partir de missatges incendiaris (més de 60.000 al dia), apel·lant a les pors més profundes i els valors més patriòtics, va despertar la vena més conservadora d’una infinitat de col·lectius vulnerables que van col·locar un personatge com Trump a la Casa Blanca. És el mateix escàndol que va dur Zuckerberg a declarar davant del Congrés l’abril del 2018 i a obrir la comissió Mueller per investigar la suposada participació de 'bots' russos.
Quan la comunicació política s’entrecreua amb les notícies falses i els titulars sense fonament, arriben els rumors virals. Bon exemple d’això eren alguns arguments pro-Brexit abans del referèndum, en què la balança es va decantar cap al sí per un escàs 2% de vots. Encara ens dura la perplexitat quan sentíem el líder del UKIP dient que una de les dades més centrals de la campanya sobre pressupostos i salut era probablement una errada de càlcul. Això passava hores després de conèixer el resultat del referèndum.
La combinació perfecta per aconseguir la victòria de Bolsonaro al Brasil ha estat la politització de WhatsApp, inundant-lo de notícies falses. Un país on el descrèdit cap a les institucions i els mitjans tradicionals és irrecuperable aboca la ciutadania a informar-se a les xarxes socials. Calia buscar una alternativa a Facebook –ara en el punt de mira– per generar notícies falses i posar-les a circular. I el vehicle no han estat els candidats, sinó mems recorrent els grups d’amics i familiars als WhatsApps de 80 milions de brasilers. Tota la campanya ha consistit a situar el PT com a perill públic més que com a rival polític. Imagina’t que el dia abans de la segona volta t’arriba un missatge que acusa Haddad per la violació d’una menor. Segurament se t’acaba la indecisió en qüestió de segons i sense dubtar.
Oblidem-nos de mítings i debats televisats. La democràcia passarà una mala època mentre no ens adonem que aquesta política de butxaca pretén conèixer-nos més per manipular-nos millor.
