Superdimarts: a qui votarà Facebook aquesta vegada?

Arriba el Superdimarts, el dia en què se celebren més primàries arreu dels Estats Units. Moltes persones encara tenim a la retina la victòria de Trump el 2016, i no hi ha manera de treure l’ull de sobre de les seves piulades diàries. Pensava que el millor de la seva arribada a la Casa Blanca era que els que l’havien votat veurien què era capaç de fer. Me’n vaig desdir així que va començar a complir fil per randa totes i cadascuna de les seves promeses electorals –des de la construcció del mur a la frontera amb Mèxic fins a les mesures contra els països de “l’eix del mal”–. Voldria trobar arguments per pensar que no tindrà un segon mandat, però... han canviat prou les coses?

Respecte al 2016 podem dir que el debat sobre xarxes socials i democràcia està molt més viu. Especialment des que Chris Wylie, extreballador de Cambridge Analytica, va filtrar com l’empresa va intervenir en la campanya republicana i en el referèndum del Brexit. També hem pres molta més consciència sobre els problemes de la desinformació i sobre com és de fàcil convertir en viral una notícia falsa. Amb el temps hem sabut que la qüestió no era afavorir Trump sinó destruir Clinton, que al final acaba sent el mateix. Si pots triar entre dues opcions i una se’t presenta sistemàticament com a inadequada, inviable o maligna, acabes veient-ne només una.

En l’àmbit científic, durant aquests quatre anys s’ha intentat provar l’impacte d’aquestes campanyes algorítmiques, alhora que han sortit estudis que directament desmenteixen la teoria dels “votants indecisos”. Una de les raons és que bona part de l’electorat de Trump són més analògics que digitals. Una altra és que la capacitat de fer-nos decantar a partir d’una campanya digital té a veure amb la nostra predisposició a canviar, que acostuma a tenir el marge que els prejudicis permeten. No importa si són estereotips culturals, imaginats o per experiència personal directa. El marge és més aviat petit.

En paral·lel, diversos sectors de la societat s’aferren a la idea que és millor que la tecnologia no s’acosti a la democràcia, mentre que uns altres estan impacients per explorar el camp d’oportunitats (polítiques i també econòmiques) que ofereix la tecnopolítica. El fet que es puguin fer campanyes de precisió quirúrgica per donar-te els missatges que vols sentir quan els vols sentir, o l’ús cada vegada més habitual de bots que poden estar recitant un mantra d'un cap a l'altre de Twitter, confirma que és urgent invertir temps i coneixement per destapar-los.

D’altra banda, en els mítings de campanya dels demòcrates bufen aires de regulació contra els monopolis tecnològics. Elizabeth Warren, actual senadora, defensa la necessitat de limitar l’abast d’empreses com Facebook. Aposta per fragmentar els monopolis i afavorir la competència. L’empresari i inversor Andrew Yang, també candidat demòcrata (ara retirat de la cursa), proposa crear un “ministeri de l’atenció”, que vetllaria per limitar les tecnològiques i el seu afany per atrapar-nos.

Als arguments dels candidats s’hi estan unint també exdirectius com Chris Hughes, cofundador de Facebook, que fa uns mesos va publicar una carta oberta explicant per què Mark Zuckerberg no pot seguir al capdavant de l’imperi. La raó fonamental, deia, no és que sigui mala persona, sinó que només pensa en augmentar els beneficis exponencialment, induït per les pressions dels inversors. Fa unes setmanes George Soros es pronunciava en el mateix sentit, posant per escrit una conversa de còctel durant el Fòrum de Davos. Per a qui es pregunta si Facebook és republicà i populista, Soros i Hughes donen una resposta ben simple: és de color verd dòlar.

Si tenim en compte que el 98% dels ingressos de la companyia venen dels seus serveis publicitaris, l’argument té molt sentit. Veient com gestionen els continguts i quines són les polítiques que donen als seus moderadors per esborrar imatges violentes, no hi ha dubte que eliminen el mínim indispensable perquè l’espectacle sigui rendible. Així que, en certa manera, em temo que plataformes com Facebook (i Twitter) segueixen encaixant com un guant amb els perfils polítics que es basen en missatges curts, superficials i sensacionalistes. No és, doncs, només un repte polític o un repte tecnològic, sinó que és totes dues coses, perquè ens hi juguem la llibertat present i futura.

Per sort hem guanyat en els debats sobre innovació i ètica, així com en el nombre d’organitzacions i activistes pro drets humans especialistes en tecnopolítica. No sabrem qui seurà al Despatx Oval fins al novembre, però sí que tenim la certesa que la “llibertat és una batalla constant”, com diria Angela Davis. Això, malauradament, no ha canviat gens, perquè qualsevol avenç en la capacitat tècnica ha d’anar acompanyat de la reivindicació social per domesticar-la.