Vides híbrides?
Ara que podem sortir al carrer per torns i esquivant-nos, tenim clar com mai per a qui són les primeres abraçades que farem. Per moltes ganes que en tinguem, ens contenim fins que puguem estalviar-nos la distància prudencial, però així que tinguem el permís serà difícil deixar-nos anar. Pel camí, hem après a estimar-nos encapsulats en les pantalles que ens rodegen. La pregunta és si tots aquests hàbits confinats són temporals o han vingut per quedar-se.
La intensitat digital s’ha escolat en les nostres ocupacions, el nostre oci i les relacions personals. Si heu notat mal d’ulls és normal, les dades diuen que ens passem fins a 14 hores al dia amb la vista fixada en alguna pantalla. Afartar-se de sèries i pel·lícules també compta, de fet ho fem gairebé tres vegades més que abans de la pandèmia. I la meva aposta és que, ara que hem descobert tots els matisos de la dimensió virtual, aprendrem a combinar presencial i digital per treure el millor dels dos mons.
El primer que hem après és que una videotrucada és fantàstica quan la distància o l’emergència sanitària no et permeten la trobada presencial, però és una mica esgotador comunicar-nos sense copsar el llenguatge no verbal, els sons minúsculs o la respiració de l’altre. Ens costa molt més entendre si arriba –i com– el que estem dient. I si la connexió s’entretalla, llavors ja és frustrant. Per molt que els vermuts digitals ens hagin servit per amenitzar els caps de setmana amb companyia remota, voldrem tornar-nos a trobar. I, quan ho fem, tampoc serà el mateix perquè compartir una tapa d’olives segurament serà imprudent, igual que tenir expenedors de tovallons o setrilleres comunes. Però almenys ens estarem veient en directe, sense mediació electrònica.
Fins i tot hem après a revaloritzar les trucades telefòniques, parant-hi una orella fina com mai per copsar tots els matisos de la veu. I és que cada canal té les seves virtuts i ara que coneixem perfectament què ens aporta cadascun, veurem les videotrucades i les reunions virtuals com una opció complementària. D’altra banda, la cortesia quedarà tocada i això ens farà una mica més lliures. Farem servir les opcions digitals a conveniència, allargant la distància social més enllà del que és recomanable –per por, per mandra o per una barreja de les dues coses– amb qui no tenim tanta pressa per retrobar
M’imagino també situacions híbrides: podrem estar fent el vermut una colla i s’hi unirà via videoconferència la parella que no arriba perquè té altres compromisos o els que estan passant el cap de setmana fora i volen compartir les vistes muntanyenques. Serà tan senzill ser-hi d'una manera o altra que haurem de cuidar la temptació de voler estar en tres plans alhora, perquè per molt que les plataformes ho permetin, la nostra atenció està preparada per estar presents en un sol lloc.
El teletreball ha vingut per quedar-se i en dos mesos s’ha aconseguit el que, si no, hauria trigat cinc anys. Però les presses no són amigues de les bones condicions. Després de muntar-nos les oficines a casa per emergència, cal que ho ordenem una mica per garantir que la fi del presencialisme no es carrega drets de les persones treballadores. Són clars els avantatges en termes de flexibilitat i comoditat, però també estem disponibles molt més enllà de la jornada laboral, i les famílies amb petits a càrrec han de triar constantment entre la concentració i la criança. I en termes de gènere, hi ha diferències: un 50% dels homes diuen que s’encarreguen del seguiment escolar de la canalla, però només un 3% de les dones consideren que el repartiment és equilibrat.
Amb les dificultats que la pandèmia està comportant per a la cultura, és evident que la creativitat haurà de pensar en formats híbrids per poder seguir alimentant-nos l’esperit i les idees. La cancel·lació de festivals i concerts està donant pas també a nous formats. Tant de bo trobem la fórmula per fer saber als actors que al final de l’obra ens aixequem en èxtasi del sofà per la seva interpretació.
El que m’amoïna, però, és com restaurarem la confiança social, tan dèbil després d’haver-nos instal·lat en la distància interpersonal i la classificació per grups de risc. És la sensació de comunitat, de funcionament comú i respectuós el que lubrica el funcionament d’una societat, i ja sabem quines són les implicacions d’una població atemorida que necessita separar els “nostres” dels “altres”. Podem esperar-nos a compartir les olives però no podem deixar caure els ponts que ens uneixen. I haurem de posar totes les eines, digitals i analògiques, per reconstruir-los.
