L'última escena

Just abans del tombant del mil·lenni, la ment de la meva mare es va omplir de tantes llacunes i fantasies que ens vam adonar que ja no podia fer una vida independent. I, a causa de la nostra situació familiar i laboral, nosaltres tampoc ens en podíem cuidar. Vam tenir sort: li vam trobar una residència acollidora aquí al Regne Unit, a prop d’on vivíem, i a l’abast de les nostres possibilitats econòmiques. Quan encara li faltava bastant per morir, uns tres anys després d’ingressar-hi, ja no ens reconeixia, ni a mi ni als seus estimats nets. Ja no es podia vestir sola ni pintar-se els llavis, una cosa importantíssima per a les dones de la seva generació. La dona independent i activa que havia sigut, que odiava la vida gregària, s’hauria horroritzat del seu estat.

La pandèmia de covid-19 ha tret a la llum la greu situació de la gent gran als geriàtrics. Lluny de la família, sovint en centres atesos per un personal entregat –esperem– però mal pagat, també s’han vist relegats en les prioritats governamentals en matèria sanitària. I, tot i això, sabem que la gent d’edat avançada és el col·lectiu atacat amb més violència pel virus.

A La vellesa, un llibre publicat el 1970, Simone de Beauvoir va disseccionar amb la seva mirada analítica la situació de la gent gran en un món capitalista que prioritza el valor d’ús i la productivitat per damunt de tot; un món en què l’èxit i el futur, amb l’esclat prometedor de les expectatives fetes realitats, són fonamentals per definir una bona vida. Si fins aleshores la situació de la dona havia sigut l’indicador del grau de civilització o falta de civilització d’un país, ara aquest indicador era la situació de la gent gran.

De Beauvoir va escriure això quan, a Occident, la població d’edat avançada representava el 12% de la població i no la mitjana actual del 20% (a Alemanya el 27%), un percentatge que creix mentre l’índex de natalitat continua a la baixa.

Què hi podem fer? N’hi ha molts que poden mantenir-se productius, fins i tot independents, fins a ben entrada la setantena, però a la meitat de la vuitantena les demències, així com altres malalties físiques, afecten un percentatge cada vegada més elevat de persones. Les línies a seguir no són evidents.

Un dels temes del meu llibre sobre les malalties mentals, Mad, bad and sad, és que al món desenvolupat s’ha incrementat la medicalització de tots els aspectes de la condició humana. Recorrem als metges i la ciència mèdica perquè ens ajudin en tot: des del desenvolupament infantil fins als estats d’ànim i el sobrepès i, per descomptat, la vellesa. Com que valorem l’aspecte de la joventut més que no pas el de la vellesa, la cirurgia plàstica ha fet uns avenços sense precedents. Als geriàtrics britànics i nord-americans, a la majoria de residents els administren antidepressius, a més de molts altres medicaments. A la meva mare n’hi donaven sense que jo ho sabés. Ajuda el personal a mantenir la residència tranquil·la...

També confiem en la medicina perquè trobi algun remei per a –o, com a mínim, perquè siguem capaços de gestionar– la situació que Shakespeare va retratar d’una manera tan vívida com la setena edat de l’home:

L’última escena,

la fi d’aquesta estranya i agitada història,

és la segona infància i l’oblit total;

sense dents, sense ulls, sense gust, sense res.

En part, l’auge de la neurociència d’aquestes últimes dècades estava lligat amb l’intent de trobar fàrmacs per a l’Alzheimer: allò que se’n solia dir senilitat, desequilibri mental o la demència senil que van omplir els manicomis del segle XIX. Les investigacions actuals no han tingut èxit. Les persones són organismes i, tot i que la medicina, juntament amb els recursos econòmics, és capaç d’endarrerir l’aturada definitiva del sistema biològic, no la pot impedir.

Mentrestant, és evident que els joves milloren l’estat d’ànim de la gent gran –i he de subratllar que jo també en soc–, fins i tot sense medicaments. (Aixecar la moral, com ara sabem, també ajuda les altres funcions corporals, des de la digestió fins a inflamacions doloroses per a les quals es recepten medicaments.) Un dels problemes de les residències geriàtriques –i, potser, un dels problemes de les escoles– és que segreguen les generacions. Uns quants projectes pilot han demostrat que és molt beneficiós, per a joves i grans, que els nens vagin als geriàtrics perquè els residents els facin classes particulars de llengües, lectura o matemàtiques. Els estudiants de secundària o universitaris que fan art, música o història oral amb gent gran a les residències n’aprenen molt i alhora els aixequen la moral.

Ara que haurem de repensar el món després del covid-19, podríem plantejar-nos la possibilitat de construir residències per a gent gran a prop de les escoles de manera que els uns i els altres se’n puguin beneficiar.

Pel que fa a les persones d’edat molt avançada, voldria fer una modesta proposta a la professió mèdica. En lloc de posar a la nostra disposició bòtox, líftings facials i mitjans per prolongar o frenar els estralls de l’Alzheimer, valdria més que estiguéssiu disposats a ajudar-nos a morir quan tinguem clar que això és el que volem. Els que estem convençuts que no volem entrar en aquesta fase final de desintegració mental i física irremeiable, innecessàriament prolongada i dolorosa; els que valorem un mínim grau d’independència i no volem ser una càrrega per als nostres fills ni per a l’estat, necessitem que ens ajudeu posant al nostre abast els mitjans perquè, quan ho decidim lliurement, ens en puguem anar amb dignitat i elegància estoica.

Traducció: Lídia Fernández Torrell