Lisa Lovatt-Smith: “M’han amenaçat màfies que utilitzen els orfenats per al tràfic d’òrgans i la prostitució”

De petita va ser donada a una família d’acollida després que el seu pare abandonés la llar familiar, i la seva mare, sense feina i sense recursos, es veiés incapaç de mantenir-la. Avui la periodista Lisa Lovatt-Smith treballa, des de l’ONG que va crear, OAfrica, perquè cap nen sigui abandonat pels seus pares per raons econòmiques. També lluita perquè es tanquin orfenats, després de l’experiència viscuda com a voluntària en un orfenat de Ghana l’any 2002. Horroritzada pel que hi va veure, Lisa Lovatt-Smith va retornar a Ghana per quedar-s’hi i combatre aquelles barbaritats sobre el terreny. Viu en un humil habitatge sense electricitat, totalment allunyada del luxe i el glamur que l’envoltava quan dirigia la revista de moda Vogue a París, Madrid i Londres. Segueix, però, fent de periodista en diversos mitjans, com The Guardian, on publica reportatges sobre drets humans. Pel seu periodisme “de combat i humanitat” va rebre la setmana passada a Girona el Premi LibresPress 2019.

Va anar a fer de voluntària en un orfenat i ara lluita contra aquest tipus d’institucions. Per què aquest gir?

Vaig anar a Ghana com a cooperant amb la meva filla adoptada amb la convicció d’anar a fer el bé, a salvar vides. Però el que vaig veure allà em va convèncer que els orfenats no són el lloc que convé als nens: hi vaig veure violència sobre els nens i la terrible corrupció que hi ha darrere. Aquests orfenats alimenten màfies de tràfic d’òrgans i prostitució. Era un lloc brut, sense menjar per als nens, sense medicaments. Tot això va fer que decidís tornar-hi per crear l’ONG OAfrica, des d’on treballem per tancar orfenats.

I per retornar els nens a les famílies.

Sí, perquè el que necessiten els nens per al seu bon desenvolupament és una relació d’amor i tendresa amb almenys un adult a llarg termini. Als orfenats el 80% dels nens tenen família. El que cal fer és ajudar les famílies econòmicament perquè no hagin d’abandonar els seus fills.

I els que no tenen família?

Donar-los en adopció, però a famílies locals, no en adopció internacional, excepte en casos en què el nen pateix un problema de salut que no es pot resoldre allà.

Després de la seva experiència, ha posat en qüestió cert tipus de voluntariat.

Soc crítica amb el volunturisme, és a dir, el turisme disfressat de voluntariat. Sembla que el fas per als altres però en realitat el fas per sentir-te bé amb tu mateix. I el que estàs fent és prendre feina als locals, perquè la feina que fas tu la poden fer voluntaris del lloc. A més, si hi portes roba o altres productes estàs enfonsant el mercat local o mantenint màfies com les dels orfenats. Els voluntaris estan ajudant a finançar, a gairebé tots els països de l’Àfrica, una xarxa d’orfenats il·legals que treballen perquè els governs no hagin d’afrontar les seves responsabilitats amb els nens abandonats.

Què creu que han de fer els governs?

Crear sistemes de reforç familiar. I no ho fan perquè el sector privat, amb el diner de l’Església i dels volunturistes, sosté sistemes B, és a dir, institucions tancades on els nens no tenen cap dret i són carn de canó de tràfic infantil, de violències sexuals i de tot tipus.

Ha aconseguit tancar orfenats a Ghana?

Hem convençut el govern perquè tanqués desenes d’orfenats il·legals. I promovem accions perquè les dones es puguin formar i treballar, i així tinguin prou recursos per criar els seus fills i no els hagin d’abandonar.

Vostè, que va ser donada en acollida, s’hi veu reflectida, en aquests nens?

En certa manera sí. A mi em van donar en acollida perquè la meva mare no em podia mantenir. Hauria sigut més senzill donar-li un ajut mensual que li permetés no separar-se de mi.

Què va passar?

De pares anglesos, jo vaig néixer a Barcelona. Un dia el meu pare ens va abandonar, va desaparèixer. La meva mare hauria pogut tornar a Anglaterra i els serveis socials s’haurien ocupat d’ella. Però ella es volia quedar aquí i no trobava feina. Una família em va acollir i ens va permetre tirar endavant sense que jo perdés la relació amb la meva mare. A la meva mare la van ajudar i jo ara vull ajudar altres mares a recuperar els seus fills.

D’una vida envoltada de luxe ha passat a viure en un poblat de l’Àfrica sense serveis bàsics com aigua i llum. ¿Ha tingut la temptació de fer-se enrere?

No. He escollit això i m’encanta el que faig. Des de la meva ONG jo no treballo en primera línia perquè és important que els nens tinguin relació amb cooperants locals. Jo no cultivo ni busco el protagonisme. I considero, a més, que no és bona la figura del salvador blanc. Els herois són els treballadors socials locals.

L’han amenaçat de mort. No té por?

M’han amenaçat moltes vegades, perquè els traficants utilitzen els orfenats per aconseguir nens per al tràfic d’òrgans i per a la prostitució, i això vol dir que els que volem tancar orfenats ens estem enfrontant a un model econòmic i destorbem. Al gener van assassinar Ahmed Suale, amb qui jo col·laborava a la fundació de periodisme d’investigació Tiger Eye, que forma periodistes a l’Àfrica. És el primer assassinat d’un periodista des que Ghana és independent i encara no s’ha localitzat l’assassí. Això és extremadament preocupant.

Se sent més cooperant que periodista?

Jo soc periodista, i tinc el convenciment que el periodisme pot canviar els cors i les ments de la gent, i per això és una arma més eficaç que la feina sobre el terreny, sobretot als països en vies de desenvolupament. A Ghana hem aconseguit que la violència infantil estigui mal vista, però això ha sigut possible, sobretot, gràcies a una campanya viral en què celebritats demanaven en vídeos que els pares no peguessin als seus fills. El periodisme ben fet és imprescindible, i davant la censura, més viva que mai, tenim l’arma de les xarxes socials.