Quatre punyalades al cor del barcelonisme (4-0)

Enviat especial a LiverpoolEls fantasmes perseguiran el Barça durant mesos, amb malsons que li recordaran una de les nits més fosques de la història del club, a Liverpool. Tot just un any després de Roma, l’equip d’Ernesto Valverde va tornar a desaprofitar tres gols a Europa i es va quedar amb la mel als llavis, amb els hotels reservats a Madrid, amb un pam de nas. Una derrota que deixarà una ferida difícil de tancar a un projecte que haurà de passar de somiar en el triplet a conviure amb el fet de no haver pogut guanyar més Champions durant els anys de plenitud de Lionel Messi. Però, a Liverpool, ni Messi va ser Messi. Va ser dels millors, però no sempre pot fer miracles. El Barça va cremar com un ninot de falles a l’infern d’Anfield.

El pitjor de tot és que va ser una derrota merescuda. Si algú va fer mèrits per passar va ser un Liverpool valent, descarat, ambiciós. Ja al Camp Nou van merèixer marcar algun dels gols que es van guardar per a una nit d’Anfield en què el Barça, encaparrat a abandonar el mig del camp, es va anar fent petit a mesura que els jugadors del Liverpool es convertien en gegants.

La semifinal era una oportunitat per afrontar els fantasmes del passat. Però, com si el destí volgués recordar a una generació de guanyadors que ningú els regalarà res, un cop va començar a rodar la pilota, el Barça va haver de lluitar contra un estadi convertit en un animal viu, que respira, mossega, espanta. Anfield és un estadi com els d’abans, en què un sol cor batega alhora i el converteix en un escenari incòmode, per moments desagradable, amb aficionats que celebren córners com si fossin un augment de sou i com si cada decisió arbitral, sigui clara o no, fos un atracament en què et pispen aquest sou que t’han pagat.

Sense Salah o Firmino, el Liverpool va col·lectivitzar els esforços, amb tots els jugadors seguint les ordres de Jürgen Klopp, deixant-se la vida en cada acció. Pressió alta, atacs verticals, faltes al límit del reglament. Tot el que incomoda un Barça que prefereix els balls de saló més que no pas les baralles pels carrerons. Valverde va caure en el joc dels anglesos i va concedir massa errors en els primers 15 minuts, quan Origi va marcar el 1-0, després d’una greu errada de Jordi Alba. El Liverpool va convertir un partit de futbol en un aquelarre, incendiant-ho tot entre exorcismes i mirades enceses que van posar el Barça contra les cordes. Bé, a Arturo Vidal no. El xilè, enmig del caos, semblava que s’ho passés bé recuperant un munt de pilotes, suant la samarreta, llançant-se a terra una vegada i una altra per esmenar errades d’un Barça que de mica en mica va aconseguir aprofitar el cansament local per connectar amb Messi. Un cop el Barça aconseguia superar la primera línia de pressió red, creava perill, però Coutinho i Messi no van poder batre Alisson. Trens perduts, ocasions desaprofitades. Als dracs, quan pots, els has de tallar el cap. O et tornaran a atacar.

I en 15 minuts negres com l’habitació de pensar on s’haurà de tancar Valverde, el Liverpool va calar foc als somnis del Barça marcant dos gols tot just començar la segona part. Just quan no ho havien de fer. Dues punyalades al cor del barcelonisme de Wijnaldum, entrant des de la segona línia com una daga que estripava la unitat del Barça, que es va sentir sempre incòmode amb un vestit que normalment no li queda bé: el d’equip defensiu.

Amb l’eliminatòria igualada, al Barça li van desfilar per davant els fantasmes de tres anys de decepcions, mentre l’afició local insultava Suárez i Coutinho recordant-los que van preferir marxar en lloc de quedar-se. Valverde va reaccionar traient del camp un Coutinho convertit en una ànima en pena i posant en el seu lloc Semedo per reforçar el mig del camp amb Sergi Roberto. Poc després, per recuperar el control, va entrar Arthur Melo. I per primer cop en tota l’eliminatòria el Barça va intentar portar el ritme del partit.

Però ja era massa tard. El vent inflava les veles d’un Liverpool murri que va fer el 4-0 en un córner servit tan ràpid que la defensa blaugrana no va saber ni com els havien donat el cop definitiu. Quedaven 10 minuts, però la sentència ja estava escrita feia temps. Europa, escenari de grans nits d’un Barça que volia escriure el relat dels partits, va relegar l’equip de Valverde al pitjor dels escenaris: el d’actor secundari. Tant en el joc com en els resultats. I segurament les dues coses estan relacionades. El Barça va voler guanyar oblidant-se de jugar. Un pecat capital pel qual va cremar a l’infern d’Anfield.