Fer callar la veueta

L’altre dia vaig veure un tuit que s’enfotia dels independentistes recordant tuits de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) d’altres anys que preveien una independència que encara no ha arribat. La insinuació era evident: el fet que encara no hàgiu guanyat vol dir que mai no guanyareu.

De fet, hi ha molts independentistes que també ho creuen, això. Utilitzen les paraules procés i processisme per intentar fer veure que no estem més a prop de la independència avui que fa cinc o deu anys. És una conclusió absurda: hi haurà un sol moment de declarar la independència, però hi haurà mil lluites i victòries i fins i tot derrotes que ens portaran a aquell moment.

Què ens intenten dir, aquests crítics, realment? Que tot és fals, que tot és fum, que no hem fet res, que no farem res. Que és impossible. Alguns ho diuen rancorosos perquè no hem seguit el camí que ells indiquen. D’altres ho diuen per despistar i sembrar dubtes. Sigui de la manera que sigui, l’efecte és immobilitzar-nos. Res no importa, el que fas no té efecte. Queda’t a casa. Passa.

Aquest projecte no és una cosa fàcil que es fa en una setmana o amb una acció o liderat per una sola persona. És summament difícil. Segons com es miri, hi portem 300 anys. O 100. O 40. O 6. I negar que hem avançat és negar les evidències davant el nas. Fa 50 anys no es podia formar un partit polític independentista. Fa 40 anys no hi havia educació en català. Fa 10 anys només el 15% dels ciutadans estaven a favor de la independència. Fa un any no teníem majoria proindependentista al Parlament de Catalunya. No em poden dir que no avancem.

Aquesta gent és com aquella maleïda veueta que tenim al cap quan estem fent una cosa molt difícil. Com a la segona hora de la marató, quan el cap ens intenta convèncer que no podem més, que tant li fa acabar, que ja ho intentarem un altre dia.

És aquesta veueta, l’enemic de veritat. La veueta que diu que no val la pena fer l’esforç per acabar. Va, vés a buscar un got d’aigua, berena, mira el Twitter. És igual el que facis, som set mil milions al món: quina importància pots tenir tu?

I és en aquest moment quan hem de girar el cap enrere per mirar des d’on venim i quines accions i persones ens han portat a aquest punt, tan a prop de la meta. Perquè si hem arribat fins aquí, amb aquesta majoria independentista al Parlament, amb un president que canta “In-inde-independència!” obertament des d’un escenari, amb consellers que acusen recepció d’unes notificacions judicials sense por, és només perquè molta gent com tu i com jo hem actuat.

Em refereixo a la gent de la Plataforma pel Dret a Decidir que va dir prou davant d’un Estatut “cepillado”, a la gent que va portar una ILP davant del Parlament el 2009 per votar un referèndum sobre la independència, als que van voler escriure un blog multipartidista i van acabar muntant una manifestació inspiradora a Brussel·les, als que van gosar preguntar a la gent en un poble molt petit què en pensaven, als 60.000 voluntaris que van portar les consultes a 500 pobles arreu de Catalunya.

Us n’heu oblidat, de tot això? No hem arribat aquí perquè sí. Els que exigim la independència no hem dit “Lidera’ns, president”. Això no ha sigut mai cap “órdago” d’una sola persona.

Hem sigut la gent normal de carrer que hem dit que sí que hi farem alguna cosa. Nosaltres sí que actuarem. Quan els polítics no han respost, hem tirat endavant igualment. Hem organitzat manifestacions immenses, cadenes humanes impossibles. Hem passat hores incomptables recollint firmes, desplegant lones, caminant, anant en bici i moto i barca, creant vídeos, muntant performances, explicant greuges, inspirant-nos en un futur millor i més just, escrivint, escrivint i escrivint més. Xerrant per les xarxes. Discutint. I no parlo només de l’Assemblea, ni de bon tros.

Tots els que volem la independència hi hem aportat el nostre granet de sorra i hem fet una muntanya on abans no hi havia res. I el fet que no hàgim arribat encara a la meta no pot negar l’existència de la muntanya o de tot el camí que hem fet. Nosaltres som els corredors de marató i hem de fer callar la veu que ens creï dubtes sobre on és la meta. Sabem on és, i sabem que hi arribem. Aquest Onze no defallirem.