La força de la revolució dels somriures

Els corresponsals estrangers inevitablement acaben demanant quan arribarà la violència en el moviment d’independència de Catalunya. No és que els catalans estrictament no violents els hagin donat cap motiu per sospitar que això passi, sinó que aquests periodistes no s’acaben de creure que una nació pugui fer una cosa tan remarcable i difícil com crear un nou estat d’una manera completament democràtica, no violenta, creativa i fins i tot alegre. Com si no acabessin de creure en la democràcia mateixa.

La tendència és mirar aquest procés amb una certa dosi de menyspreu, i infravalorar la seva revolució dels somriures com una coalició bufona de tietes, jubilats i hippy-flowers. A mesura que ens apropem al referèndum alguns insisteixen en un referèndum efectiu, com si algú en volgués un de no efectiu. I no és només gent de fora del moviment, que fa això; últimament sento molta gent a dins que parla de posar-s’hi seriosament -ves a saber què vol dir-, com si aquesta mena de seriositat indiqués credibilitat. Com si alguns de nosaltres tampoc no acabéssim de creure en la nostra revolució somrient.

Es respira a les xarxes, on posar-s’hi seriosament es converteix en una mena de violència virtual en què una gent borratxa amb la fama (també virtual) intenta aconseguir els tuits més tallants i amb les fotos menys favorables. I pel camí ens hem encegat davant dels matisos i ens hem obsessionat amb la puresa del pensament. Si no estàs d’acord amb mi al 100% deus pertànyer als altres. I si ets dels altres, tinc dret a escridassar-te, mofar-me de tu i animar 50 dels meus amics tuitaires a fer el mateix. Ui, mira que bé, 35 RTs.

I és així com arribem a situacions com el que va passar amb les declaracions de Jordi Évole al concert de #VolemAcollir: tothom preocupat per cap on dirigeix les culpes, preguntant-se per què no pot veure que la independència és l’única solució, quin és el seu motiu real, on és la seva credibilitat. Això ens distreu completament del tractament tràgic que reben els refugiats i el suport massiu que tenen dels ciutadans de Catalunya, demostrat per les entrades exhaurides d’aquell concert i la manifestació aclaparadora de la setmana següent. Però en lloc de celebrar l’èxit de les convocatòries ens barallem entre nosaltres.

Però falla la idea que com més seriós ets, com més tallant, com més crític, més credibilitat tens. Hi ha una raó per la qual aquest moviment independentista ha insistit en els seus valors centrals de democràcia, no-violència, creativitat i fins i tot somriures, i no és perquè siguem tots kumbaiàs tous que anem amb el lliri a la mà. És perquè funciona millor. És perquè és més efectiu.

Erica Chenoweth, en el seu llibre Per què funciona la resistència civil,explica que les campanyes no-violentes de resistència tenen el doble de possibilitats d’èxit que les violentes. Per què? “La força de la participació massiva i cívica d’una campanya no-violenta té més possibilitats de girar-se contra l’opressor quan s’encara a la repressió, d’estimular canvis de lleialtat entre els que donaven suport al règim i de proporcionar als líders de la resistència un menú més variat d’opcions tàctiques i estratègiques”. Les campanyes que fallen, en canvi, són les que no saben sumar “una comunitat àmplia, diversa i sòlida que pugui erosionar la força de l’adversari i mantenir la resiliència davant de la repressió”. Nosaltres sí que l’hem sumat, i ho saben.

Una gran diversitat comporta una gran responsabilitat, per parafrasejar l’oncle de Spiderman. Aquesta riquesa d’opcions tant és la clau de l’èxit com pot ser l’espurna del fracàs explosiu. És molt difícil aprofitar la varietat de recursos que tenim quan estem tot el dia preocupant-nos de si són dels nostres, o recordant tot el que no han fet perfecte, ara o en el passat. De si són creïbles. Com més perfecció i puresa exigim, menys gent serem, i menys riurem.

Si volem guanyar aquesta batalla per la democràcia, en ple auge no tan sols aquí sinó arreu del món, no podem retrocedir davant d’aquesta diversitat de pensament complicada i desorganitzada, hi hem d’insistir, l’hem d’escoltar, l’hem d’aprofitar. No acceptem cap excusa sobre la dificultat de discutir amb pocs caràcters; esclar que es pot, amb cura, precisió i generositat, just com en una conversa cara a cara.

En un estat democràtic pròsper, o fins i tot per arribar-hi, necessitem a tothom, fins i tot als que discrepen de nosaltres, del tot o parcialment. La retòrica virtualment violenta no atraurà mai la base àmplia que ens ha portat fins a aquest moment. Una revolució de somriures no és tova ni friqui. De fet, no hi ha res més potent. Ha fet trontollar més d’un dictador i règim opressiu. És per això que els nostres contrincants menyspreen aquesta arma nostra tan potent, tant a les xarxes virtuals com a les reals. En aquest terreny guanyem nosaltres. La nostra força és la nostra amplitud de mires, la nostra generositat, la nostra diversitat, els nostres somriures. No els perdem mai.