El llaç groc
TOTS ELS PLÀTANS DEL PASSEIG del mar de Sant Feliu de Guíxols tenen penjades cintes grogues. Amb el sol, el vent i la mar al fons, són un espectacle. Van aparèixer divendres passat, el dia que el Tribunal Suprem va considerar Junqueras culpable de la violència de l’1-O. Com l’entrada d’un cercle viciós, el tribunal sentenciava: ja que l’1-O vas obligar-me a atonyinar, ara et castigo atonyinant-te més i mantenint-te a presó. Queda oberta la possibilitat que tornin a castigar Junqueras, ara per haver-los obligat a empresonar-lo.
Passat el període de censura i paranoia de la campanya electoral, quan es feien despenjar cartells on hi deia “Democràcia”, quan, per intimidar-los, la policia identificava més que mai els qui posaven llaços grocs, i quan sospito que algun partit va contractar gent per despenjar-ne, ara hi ha cintes grogues des del Monestir fins al Casino, penjant en plàtans, pins, xiprers i arbustos, evitant per prudència el mobiliari urbà, per denunciar la situació dels presos polítics i els exiliats, és a dir, aquesta democràcia vigilada i escarnida, aquesta repressió.
Com el referèndum i com el resultat de les eleccions del desembre, els llaços són senyals de resistència democràtica. En porto un i em sento orgullós dels ciutadans que en duen. No arreglen res immediat, però ens fa sentir acompanyats als que patim pels que estan presos o exiliats precisament perquè ens representen. Ens fan sentir acompanyats als que patim per una democràcia tan pobra que troba normal, si no bona, una situació que fins ara només era imaginable fora d’Europa: un president ratificat per les urnes però vetat i a l’exili, dos polítics de primera fila i els dirigents de les principals organitzacions cívico-culturals del país a la presó.
L’1-O va ser un dia clau de la història catalana. Va deixar clar on era la democràcia i la llibertat d’expressió i on era la violència. Conec gent dels comuns que divendres passat va quedar tocada en llegir la sentència, com al seu moment hi va haver persones que van caure del cavall quan Guerra va dir cofoi que s’havien “ cepillao ” l’Estatut -amb el mateix orgull podria ara ben dir que s’han petat el nostre Parlament.
Hi ha ara mateix unes senyores grans fent una bufanda groga que ha de ser la més llarga del món. Sembla naïf i en canvi és essencial. No és sentimentalisme. Cada llaç groc i cada pas d’agulla d’aquesta bufanda és una ratificació de civisme i de consciència democràtica. Ens han fet sortir els colors, i arreu han aparegut aquests grocs, com una icterícia de la democràcia.