Els llaços ens faran lliures

En un article publicat el març del 1981 Jaime Gil de Biedma va denunciar la intolerància dels que, fent-se passar per víctimes, eren els candidats a ser deixebles dels genocides de la llengua i de la cultura catalanes. Ho feia des de la seva condició de català, i d’escriptor en llengua castellana. Ho feia sense renunciar a cap dels seus principis. Sense haver de renegar de res, ans al contrari: refermant-se en la seva irrenunciable catalanitat, en el fet d’escriure en castellà, però sobretot en el fet de defensar el que calia defensar: la necessitat de les polítiques de normalització activa de la llengua catalana. Gil de Biedma es va convertir en un autor pària, acabat, per a molts dels que passaven per ser els adalils de la democràcia durant els temps de la Transició. Ell es posava del costat dels més febles, i ho feia amb criteri, denunciant que el manifest dels 2.300 contra la immersió lingüística no era res més que un al·legat per mantenir la situació de privilegi d’alguns funcionaris del règim, i d’alguns burgesos que feia generacions que havien optat per vendre’s la catalanitat per un títol nobiliari, o per assegurar que tallaven un cupó. Què hauria escrit Jaime Gil de Biedma avui, en plena crisi dels llaços grocs?

Tenim presos polítics tancats des de fa un any que tots sabem que estan tancats injustament. Ho saben sobretot els enemics de Catalunya entesa com a nació. Els que la voldrien com a regió subordinada i folkloritzada són els que, aprofitant la tibada dels mitjans de comunicació, es treuen de la màniga autoritària el terme “neutralitat de l’espai públic”. I al mateix temps que ho fan, es dediquen a convocar tota mena de mitjans per tal de desmentir-se a ells mateixos, convertint l’espai públic en espai de debat, com no pot ser de cap altra manera en una societat democràtica. La neutralitat de l’espai públic és sinònim de la mort de l’espai públic. La tutela de l’espai públic és sinònim de la mort de la societat civil. Més que neutralitat de l’espai públic, els espanyolistes autoritaris el que volen és la neutralització de l’espai públic per acabar amb un terreny de joc que els és del tot desfavorable, i que els delata: són molt pocs i són molt febles si la policia espanyola no els ajuda.

Jaime Gil de Biedma hauria defensat l’activació de l’espai públic. Sobta veure, llegir, com alguns dels abanderats dels moviments 15-M i tot el que va seguir, ara s’amaguen per les cantonades i no surten a dir ni un mot contundent a favor de la defensa de la llibertat d’expressió. A favor dels llaços. Perquè ara és el llaç groc. Però, i demà? ¿Ens prohibiran anar amb una samarreta reivindicativa? ¿Ens prohibiran anar amb un adhesiu amb la cara d’en Joaquim Forn? Amb quin dret? ¿El de la neutralitat? Deu ser la seva neutralitat, la dels que estan acostumats a guanyar sempre, la dels que estan acostumats que els llepin les mans perquè saben que tenen la força de la policia darrere d’ells; la neutralitat dels que estan encantats quan una manifestació omple de papers Barcelona, però que s’incomoden amb el llaç groc penjat en un campanar d’església.

Tota la polèmica dels llaços grocs, en la qual hem caigut de quatre grapes, no va de res més que de mirar de dominar les nostres consciències: que si això acabarà malament; que no surtis ara a penjar res, no fos cas; que si avui han sortit aquests o aquells per la televisió arrencant llaços... Ens han volgut fer creure que la polèmica era real, que n’hi ha tants a un costat com a l’altre i que, sobretot, l’espai públic ha de ser neutral. Aquest és l’interès dels polítics espanyols i dels seus acòlits locals: fer veure que són molts més dels que veritablement són. Els fa por la democràcia, els fa por el poble organitzat; els fa por que quan treuen un llaç (n’han tret quatre), al cap de poques hores n’hi ha el doble. Ells estan per la televisió, pels grans mitjans; nosaltres estem per aquelles petites coses que ens defineixen com a poble.

Quan Pablo Casado va dir l’altre dia que la Constitució era molt generosa perquè tolerava els independentistes, em va fer memòria del que explica Josep Maria Castellet en un dels seus retrats sobre Max Cahner. Quan en Castellet i la muller del conseller van anar a veure el ministre Camilo Alonso Vega, aquest els va sortir amb una gran diatriba contra la nostra independència i el nacionalisme en general. Ho feia amb mentalitat de colonitzador. La mateixa que gasten els que opten per arrencar els llaços avui, i esborrar els fills de l’escola catalana.

És temps de llaços grocs, temps d’enllaçar-nos; és temps de posar les bases per a una societat responsable i lliure. Hi som molt a prop. Els llaços ens fan més forts. Per això els volen prohibir.