Les llàgrimes d'Antonio Lobato per Fernando Alonso
Els analistes intenten respondre a la pregunta: per què Alonso ha guanyat només dos títols?
"Alguna cosa va malament a la Fórmula 1. No sé què és. Potser l'habitual injustícia del món de l'esport, que en aquest cas s'eleva a l'enèsima potència. La prova evident és que el 2019 el millor pilot de la graella no serà al campionat". D'aquesta lacrimògena manera, amb cops al pit inclosos, s'acomiada Antonio Lobato de Fernando Alonso en un article a 'El Mundo'. Lobato defensa en el seu escrit que la deessa Fortuna ha sigut adversa amb el pilot asturià, que mereixia haver guanyat molts més títols que els dos que va atresorar a l'inici de la seva carrera. De fet, la majoria d'articles de la premsa dedicats a la retirada d'Alonso se centren a analitzar aquesta qüestió: com és que Alonso, sent el pilot més ben pagat i més ben considerat al pàdoc, ha guanyat tan poc?
La resposta es pot trobar en articles com el d'Oriol Puigdemont (no ens consta cap parentiu sospitós) a 'El País', on repassa una carrera farcida de decisions controvertides, com per exemple el seu retorn a MacLaren el 2015 "quan tots els indicatius que rebia vaticinaven un sinistre com el que finalment va tenir lloc". A 'El Mundo' Sergio Piccione admet que a Alonso "se li ha creat certa fama de crear conflictes en els equips on ha sigut", i aquí hi podria haver una de les claus explicatives d'un palmarès que gairebé tothom coincideix que s'ha quedat curt.
Algú que demostra que el coneix bé és Josep Lluís Merlos, que a l'ARA escriu: "El pilot espanyol sempre ha sigut un mestre en l'art de la guerra. Per això porta un samurai tatuat al clatell i el seu escriptor favorit és Sun Tzu". Però per acabar tornem a Lobato, que carrega contra la resta de pilots: "Personatges plans que no desperten odis ni passions. Que fàcil ho han tingut aquests anys! Quin respir tenir el pitjor rival possible sense opcions!". Les llàgrimes cauen, sí, però de ràbia.
