Els llargs dies de setembre
El nostre món, tot i que no es destaca gaire, està en mans de suplents. Sánchez era una mena de suplent de Zapatero desestimat per Susana i l’aparell del partit. I mirin ara. Torra fa de sorprès suplent de president fins que Puigdemont pugui reocupar el càrrec. Trump va anar passant primàries al Partit Republicà com a figurant excèntric a l’espera que algú de més pes aconseguís la candidatura. I ara ja va cap al seu segon mandat. I l’amic divertit de David Cameron ha tancat Westminster. Els suplents som el futur. O més ben dit, som un present que fa que el futur sigui molt preocupant. Sembla que els anys vint d’aquest segle seran els de la gent que passava per aquí. Dels que es troben al lloc buit en el temps de descompte. Anys per a amateurs, passavolants i interins. Avisats queden, tot i que ja no em podran demanar gaires responsabilitats. Esgoto avui la meva suplència d’estiu i engego la suplència de tardor-hivern.
Ha estat un plaer acompanyar aquest estiu els desactivadors de bombes, els exegetes de Rosalía, els tarotistes de Neymar i els que els fan les ungles als possibles socis de govern de Sánchez. Ha estat un mes d’agost a l’espera, oi? Tot s’ha anat ajornant per al setembre com fèiem els estudiants d’abans. Hem passat l’agost amb una mena d’ànsia i neguit. Ànsia perquè l’arribada del setembre ens desvelés d’una vegada les incògnites de la sentència, el Brexit o el Gobierno. I neguit perquè tots respirem un aire enrarit que ens fa sospitar que cap de les coses abans citades es resoldrà de manera fàcil i enraonada. Ha estat un mes obligatori. Una mena de tràmit cap als conflictes de la tardor. Unes vacances plenes de núvols, d’ombres, d’electricitat. Tampoc em vull posar estupend recordant que justament avui fa vuitanta anys, amb la mandra que fa sempre un primer de setembre, s’envaïa Polònia en una de les rentreés més catastròfiques de què es tenen memòria. Així que posar en la seva justa mesura els conflictes que ens esperen pot ser, com sempre, una bona idea.
Jo els deixo aquest racó de diari amb una petita consideració d’ordre personal. Per motius que potser alguns de vostès coneixen, un servidor ha estat uns anys allunyat d’una de les activitats que més m’agraden del periodisme: la crònica. Aquest mes i una mica a les palpentes, he pogut tornar a escoltar històries i persones i provar de registrar-les en un bloc (amb notes escrites a mà que després sues per entendre). I he pogut tornar a sentir l’efímera importància del text periodístic. La força de la curiositat, la transcendència de les anècdotes.
Uns plaers que espero que d’alguna manera hagin pogut arribar a tots vostès en algun moment d’aquests trenta-un dies.
Deia aquella cançó que cantava Lotte Lenya que els dies es fan curts quan arriba el setembre. Aquest any sembla el contrari. Els dies que seran anys tornaran als nostres calendaris. I potser per això, només per això, recordarem l’agost del 2019 com aquell temps en què tot encara podria haver estat lleuger i banal.
En fi, no els atabalo més. Marxa la suplència i arriba l’oficialitat.
