25/8: Llàstima, Girona

Era bonic i era a tocar. M’ha sabut molt greu que el Girona no hagi pogut pujar a Primera. Per moltes raons emocionals i una de diguem-ne estructural. Molt fort en el nivell associatiu, l’ecosistema esportiu català ha patit tradicionalment un problema en el món professional d’alt nivell. La força del factor Barça ha generat una certa desertització de tota la resta. Hem tingut en alguns esports professionals un Barça molt fort, a la primera línia mundial, i tota la resta a molta distància i patint molt, sense una constel·lació estable d’equips mitjans de bon nivell. No és normal que a la Primera Divisió masculina de futbol hi hagi ara només un equip català. Ha semblat que l’esport professional català només podia triar entre dues opcions: o la concentració en un club gran o la dispersió entre molts clubs mitjans, però llavors sense tenir-ne cap de molt potent de primeríssima línia. Superant aquesta tria, a l’esport català li convé un Barça fortíssim, i que el teixit tingui prou musculatura perquè al costat hi hagi sempre uns quants equips en els nivells més alts de les competicions. L’ascens del Girona, en l’any que ha baixat l’Espanyol i el Barça ha punxat, hauria estat un bon pas en aquesta direcció. Tant de bo arribi l’any vinent.