20 anys del Macba: la llavor creativa del conflicte

BarcelonaQuè en seria de Barcelona sense el Macba? El museu més criticat, més polèmic, més menyspreat. El museu de l’etern conflicte. Però també, a vegades, el museu més internacional, més personal, més influent. Sobre el Macba sempre hi ha coses a dir. No acaba mai d’agradar del tot perquè està permanentment qüestionat. Crea passions, alimenta debats. Tothom el reclama però ningú no el fa seu del tot. Això, crec, és la seva gran virtut. El Macba ha complert a la perfecció el seu paper de mirall. Reflecteix quasi millor que l’art que alberga el joc de poders de la societat que l’acull i, també, és camp de batalla de les diverses sensibilitats sobre què és, o ha de ser, l’art avui.

El joc de poders quedava molt clar al principi. Durant anys, a l’oasi català, i al consorci del Macba, es repartien el poder dos grans partits: CiU i el PSC. El primer controlava la Generalitat amb una visió en general conservadora i nacionalista de la cultura i el segon governava Barcelona, i la seva àrea, amb una visió suposadament progressista i internacionalista de l’art. El tercer en discòrdia era la Fundació Macba, integrada per empreses i particulars de la societat civil, altrament dita burgesia. Es buscava desesperadament un consens impossible entre diferents models no només de museu sinó també de ciutat, de país i d’art. ¿Havia de ser un centre d’art o un museu canònic? ¿Explicar l’art català o l’internacional? ¿Havia de començar als anys 80 -com volia inicialment la fundació sota el guiatge de Jean-Louis Froment- o fer-ho el 1945 -com va acabar establint la Junta de Museus?

La llista de debats i polèmiques sobre el model de museu és molt llarga i ha ajudat a instruir i a entretenir els aficionats de l’art. Ho explica bastant bé el recomanable documental Macba: La dreta, l’esquerra i els rics, que el 2013 va realitzar SUB i que està disponible a internet.

Després de la dimissió de dos directors -Daniel Giralt-Miracle i Miquel Molins-, l’estabilitat, relativa, va arribar amb el nomenament de Manolo Borja-Villel. Va aconseguir imprimir-hi caràcter obviant tots els debats anteriors però obrint-ne de nous. En el també recomanable llibre Conversaciones con Manuel Borja-Villel, de Marcelo Expósito (Turpial, 2015), l’actual director del Reina Sofia explica tal vegada amb més claredat que mai (ja era hora!) quin era el seu model per al Macba en tots els àmbits. “Les institucions són llocs de conflicte, no espais estàtics ni purament consensuals”, hi diu. És curiós que el moment més dolç del museu sigui aquell en què des de dins es va voler qüestionar tant la institució com el cànon estètic predominant, fins i tot amb opcions arriscades com la de convertir-se en promotor de l’activisme contra el neoliberalisme i el mateix model Barcelona que el va crear.

Tanmateix, també Borja-Villel va rebre crítiques. Algunes de justificades. Bàsicament se l’acusava de girar l’esquena als artistes catalans -i és veritat que no va saber detectar la quantitat d’iniciatives i col·lectius creatius en ebullició que molts cops acabaven aixoplugats al CCCB- i se li retreia una visió excesivament documental i poc empàtica de l’art. Quan anaves al Macba, i això ha quedat com a marca de la casa, havies d’ estudiar molt i poques vegades l’obra en si mateixa et permetia entendre la complexitat del discurs. Documents, films, objectes... Enriquidor, però a vegades feixuc.

Aquesta visió intel·lectualitzada del paper del museu i de l’art es va matisar una mica en l’etapa de Bartomeu Marí, però tanmateix la línia més o menys s’ha mantingut donant sempre especial rellevància a la reflexió, a la descoberta de noms pocs coneguts, prioritzant una visió política i crítica de l’art. Sobre això també hi hauria molt a dir -altres visions més formals o estètiques són igualment vàlides-, però no es pot negar que ha sigut un model coherent i rigorós, un intent seriós de repensar la història de l’art contemporani que ha creat escola i ha aconseguit moltes complicitats. I tanmateix, si es mira la llista d’exposicions del museu, es veu que hi ha hagut de tot, des de retrospectives de Perejaume, Muntadas o Palazuelo fins a mostres de tesis com Camps de forces o La bèstia i el sobirà.

He esmentat la bèstia i efectivament el lamentable episodi de censura contra aquesta última mostra va fer emergir de nou la sempre soterrada crítica al seu model, al paper opac de la fundació -no ha fet mai públic el pressupost de compres-, a la seva relació amb el sector, amb el barri, amb la ciutadania. La ferida no està tancada i el Macba torna a ser el mirall dels canvis, polítics i socials, del seu entorn.

El nou director, Ferran Barenblit, tenia 27 anys quan es va inaugurar el Macba i reconeix que ha sigut un referent per a la seva generació. Ara vol aportar-hi aquesta visió, la dels que han après a mirar l’art sota l’ombra del Macba i han après que “un museu és un espai de conflicte”. No hi ha dubte que ho és. Afortunadament. Per molts anys.

Videoart, tallers, dansa i música per celebrar el 20è aniversari

Les entranyes del museu

Des de les 10 del matí fins a la mitjanit el museu celebrarà els 20 anys amb una jornada de portes obertes. Es podran visitar les exposicions en curs (Miserachs Barcelona, Desitjos i necessitats, Espècies d’espais i Sergi Aguilar ) amb una marató de visites comentades cada hora, des de les 11 h fins a les 21 h. Extraordinàriament, també es podrà accedir a espais privats del centre, com les reserves, el taller de restauració, l’arxiu i la biblioteca, però ja s’han exhaurit les places disponibles.

Els vídeos de la col·lecció

L’auditori de l’edifici Meier acollirà cinc projeccions d’una selecció de les obres audiovisuals de la col·lecció del museu, d’artistes com Frederic Amat, Peter Fischli & David Weiss, Eugènia Balcells, Joan Jonas i Benet Rosell. Es podran veure a la façana principal, a les 18 h.

El Macba dels més petits

L’edició d’avui del programa Macba en família inclou dos tallers familiars, un happening de confeti i el taller Minitecnòlegs en acció. S’obre un nou espai amb una zona de joc i de descans, que inclourà una activitat complementària de Mónica Rikic titulada Build a sound.

Música i mercat gastronòmic

La programació del Macba és viu també serà especial. La companyia de dansa Les Filles Föllen presentarà l’espectacle Thank you for dancing, que és com un videojoc en viu amb quatre caputxetes vermelles. També es faran concerts amb Internet2, Arponera i Flamaradas, que torna als escenaris amb Cancionero de Saturno. A l’entorn del Macba hi haurà el mercat gastronòmic Van Van Market.