La llei del borinot

La versió més prestigiosa del possibilisme l’encarna l’honorable professor Andreu Mas-Colell, que últimament recomana dir a tothom que “no hi haurà independència ni referèndum”. Segur que parteix d’un càlcul de forces prou honest, com desenvolupava diumenge en aquestes pàgines. A l’altra banda de l’estiu hi tenim el Mago Pop, l’espectacle del qual (Res és impossible) ens presenta un missatge també radical que es basa en el mite del borinot: és inexplicable, des de les lleis de l’aerodinàmica, que els borinots volin. Tenen les ales massa petites. Però malgrat tot volen, precisament perquè no saben que no poden. Després hi tornaré, sobre això.

La pregunta que ens podem fer és si Mas-Colell ha perdut la fe, o si el Mago Pop ens n’ofereix massa. En el debat polític, equival a saber si el possibilisme és pessimisme disfressat de racionalitat o bé si mantenir el pols és independentisme màgic. I debatre-ho sense apriorismes: la raó és més emocional del que sembla, i la màgia és un concepte més que raonable. A mesura que anem superant la setmanal psicoteràpia del FAQS, els llibres de memòries, els llibres d’amnèsies, la incansable recerca de culpables, les autocrítiques i els concursos de ressentiment, caldrà equilibrar de nou la intel·ligència amb la il·lusió sense que una s’imposi sobre l’altra. Puigdemont, d’això, en diu “confrontació intel·ligent”; Esquerra en diu “diàleg intel·ligent”. Fins i tot deixant de banda els actors, cal veure si són conceptes antagònics o si poden conviure. I no oblidar quin paper hi juga, per favor, la intel·ligència emocional. En la recent actuació de Maxime Cayuela al The Voice Kids francès podem veure-hi una melangiosa referència al malaguanyat país seu, amb música i lletra de Jordi Barre que evoca de nou aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, aquest viure d’enyorança que d’enyorança es mor, aquest adeu-siau turons del trauma… o bé podem veure-hi els ulls il·lusionats d’un nen que no hi va anar de loser sinó amb l’escut d’armes de la USAP. Vull dir que, mentre anem raonant o buscant raons, fixem-nos en l’actitud. Si em perdonen el terme esotèric, fixem-nos en la fe.

La fe també entén de raons, esclar: en tindràs més si se’t mostren algunes evidències, o simplement si treballes prou bé. Em diuen que s’albiren sonores victòries judicials europees abans de gener. Bravo. I certament, tenir raó jurídica pot ser un factor molt útil: permet aventurar a mig termini uns àrbitres més favorables o un adversari més debilitat. No és poca cosa. Però tenir raó, fins i tot si Europa anul·la la sentència del TS com amb Otegi o Atutxa, no deixa de ser la solució tardana de la senyu quan no has sabut imposar-te al pati tot sol. Perquè es tractava (oi?) de cenyir la victòria al camp de la política, i no de la justícia. La política té molt a veure amb emocions i amb actituds, sobretot quan estàs en guerra. Fins al punt que el fracàs d’aquell octubre va venir no tant per anar de farol (vas de catxa quan tens males cartes, i no era el cas) sinó pel fet de no creure-s’ho prou. No tant per mal càlcul com per poca fe. Per no gosar ser borinot en el moment just que tocava.

Quan Mas-Colell ve a dir que ens anem oblidant de la independència, sens dubte ho fa de bona (perdó de nou) fe. I tot i així, crec que no és un missatge encertat. Ni cert. No hi ha cap problema amb gestionar el dol amb calculadora, Excels i jojahodeies. Ni amb cantar a la “dolça terra ferida”: també els italians entonaven el Va, pensiero mentre eren ocupats pels austríacs, tal com el cor del Liceu el va cantar a la Rambla el 2 d’octubre del 2017. Fins i tot trobo comprensible sentir-se enganyat. Però l’alternativa a tot això no és l’il·lusionisme buit, ni la ingenuïtat mal entesa, ni l’obcecació vestida de perseverança. Torno als borinots per confessar un secret: no és que puguin volar per art de màgia. Els borinots poden volar, simplement, perquè no obeeixen a les lleis de l’aerodinàmica. No s’ha tractat mai de no tenir llei, sinó d’obeir altres codis: en aquest cas, els de la física de fluids i les turbulències d’unes ales ovalades que es dobleguen endavant i enrere. El Mago Pop no ens diu que podem volar si ho desitgem molt fort, com si fóssim nens: si en el seu espectacle ell vola, és perquè en el seu espectacle ell posa les lleis. Com que ell s’ho creu, el públic creu i obeeix. Per tant és tot el contrari: si no volem ser tractats com a nens, no ens ofeguem en les lleis de sempre (“Ai que cauràs”). Quan la realitat ofega la imaginació, els relats no avancen. Però és que tampoc la ciència, professor.

La màgia és com un gol de Messi: quan arriba el moment clau, no hi ha càlculs que valguin.