‘Lleida is not Catalonia?’

Hi ha aquella història que no surt de la meva closca. Sentim la veu del poeta Jaime Gil de Biedma. Ens conta que en una universitat de la postguerra, cada dia, dos professors es saluden de la mateixa manera. Un diu: “Hola, Amor”. L’altre respon: “Hola, Vida”. ¿Homosexuals desafiant el franquisme? No. Senzillament se saluden pel seu cognom. Les paraules diuen el que diuen, però també volen dir altres coses. Per això milers de lleidatans, com un Front d’Emprenyament Transversal (FET), han signat el manifest Lleida no és això, ni així. Ho veieu?

El 2016 el Segrià s’encén. Els camps fruiters cinemascope surten a televisions del Japó, a les fotos d’Instagram, i els turistes venen a trepitjar les brases vegetals. Tothom vol veure aquest foc de color rosa. Aquestes estovalles de la natura. Cada any floreixen els fruiters i... no es veien. El 2020 n’hi ha que han vist que Lleida existeix perquè han confinat la ciutat i el Segrià pel virus invisible. Els lleidatans han quedat tancats en un terrari com cuques vigilades per una lupa única de diòptries que crema amb els raigs del sol dels estereotips vírics i tòxics. Lleida ja no és rosa, és negra. Hi ha gent amb bocotes obertes de Teletubbie descobrint que, a Ponent, es cull fruita. Que fins i tot hi ha mòbils, semàfors, internet... Que hi ha persones i que volen viure aquí. Les lupes lisèrgiques al·lucinògenes que han fet veure com a realitat absoluta 200 persones sense papers dormint al carrer (sense assenyalar el responsable primer: l’estat espanyol) i no les gairebé 40.000 persones que treballen a la campanya de la fruita de manera legal. Les lupes LSD que veuen els il·legals de Lleida però no els milers diaris de Barcelona. Les lupes que cremen els pagesos lleidatans com a fundadors del racisme i del capitalisme salvatge del segle XXI. Les lupes que infatilitzen els temporers amb teories de sofà del bon salvatge com a mascota per curar traumes d’immaduresa urbanita. Les lupes que no volen veure res, perquè no volen saber la veritat, només que els donin la raó. Les lupes que no veuen el telèfon i Lleida, calling.

Ponent Imponent està picant. La Terra Ferma que es desferma està avisant. Tot entra per aquí. Abans del 1714 barceloní hi va haver el 1707 lleidatà. Abans que el 1939 els franquistes entressin per la Diagonal, el 1938 Catalunya era ocupada per Ponent. I el 2017 el règim 155 de l’estat nacional-judicial espanyol entrava per Lleida per endur-se les obres de Sixena. I ara, l’Oest català truca a l’Est. Xiquets, no és un virus: no. És una pandèmia crònica, greixosa, polsegosa: no veieu el país. Hi ha un nou mapa de Catalunya i del món. Cal un F5, un reset, un reformateig. Barcelona ha dimitit de ser la capital de Catalunya. El país és orfe, vidu. Cal un nou conveni regulador de les relacions personals i espirituals. Cal un reequilibri territorial i emocional. Cal un nou pacte entre la petita majoria que és Barcelona i la immensa minoria que és tot el país. Cal curar el problema oftalmològic heretat de les derrotes físiques i mentals des de fa segles. Cal superar l’estrabisme barceloní i la miopia local. Un país mira amb dos ulls i en una mateixa direcció. Cal el mapa del nosaltres. I el tenim.

Cal tornar al mapa de la Catalunya comtal: el tuteig. El comtat de Barcelona i el comtat d’Urgell dialoguen de tu a tu. Iguals. Lliures. La Barcelona enderrocada pel virus s’ha de reconstruir i no ho farà sense Catalunya. Cal superar l’analfabetisme existencial víric de molts catalans: saben navegar per la xarxa virtual però no han trepitjat mai el país real. Cal anar a estudi, desactivar estereotips bomba. Cal suor i neurona. Cal que els catalans de la lupa radioactiva sàpiguen que Ponent és la zona fruitera més gran d’Europa. Que aquí es va fer el miracle català: passar del desert de misèria al jardí d’or dolç. Que això és el graner, el rebost, el tàper, la nevera del país. Que això és la Califòrnia catalana. Que aquí, al mateix temps que es feia la conquesta de l’Oest de la febre d’or nord-americana, es feia la conquesta de l’Oest català amb l’obra més important del món aleshores: el canal d’Urgell. Aigua vida a domicili. Quan Barcelona encara estava emmurallada aquí es rebenta el país i es fa el primer mapa del gran pacte des de la Catalunya comtal: pagesos-burgesos; camp-ciutat; producció-consum. Menys lliçons i ruqueries. Més ulls i boca oberta. Que la pilota del gran futbolista que surt a la tele no es pot menjar, però una senzilla, petita, poma de Ponent, sí. Aquí hi ha vida. Aquí ens hi juguem el país, per això som el futur: perquè estem per descobrir.