El llenguatge del poder

MILITARITZACIÓ. Segons Josep Borrell, el que l’Àfrica necessita són més armes. Aquesta és la recepta del cap de la diplomàcia europea: “Necessitem fusells, necessitem armes, necessitem capacitats militars, i això és el que ajudarem a proporcionar als nostres amics africans perquè la seva seguretat sigui la nostra seguretat”, ha dit Borrell a la reunió celebrada a Addis Abeba entre la Unió Europea i la Unió Africana. Militarització i securitització com a resposta a la necessitat d’estabilitat que reclama l’alt representant de la política exterior comunitària.

França té milers de soldats desplegats al Sahel. La primera base militar de la Xina a l’estranger es va inaugurar a Djibouti, a la Banya d’Àfrica, i, des de fa dos anys, el Fòrum de Cooperació Xina-Àfrica inclou també la seguretat. La presència de mercenaris russos s’estén de nord a sud en desenes de conflictes que travessen el continent. Però el primer problema d’Àfrica és la desigualtat. Són les noves colonitzacions, l’enriquiment d’una part ínfima de la població, l’evasió d’impostos dels que es beneficien de l’espoli dels recursos naturals.

Borrell no enganya. A la primera compareixença davant el Parlament Europeu com a aspirant al càrrec d’alt representant ja va defensar la necessitat que la UE aprengui “a parlar el llenguatge del poder”. Fa un parell de setmanes, a l’última conferència de seguretat de Munic, demanava, fins i tot, “més fam de poder”. De quin poder?

CONFRONTACIÓ. Què és el llenguatge del poder? Borrell parla de força, de capacitat militar dissuasòria, del poder com a destí. Però el mateix president alemany, Frank-Walter Steinmeier, reconeixia a Munic -parlant de la UE com a actor global-: “Si no sabem què som és impossible que puguem saber què volem ser al món”. En un ordre de poders difusos i fragmentats, d’incapacitats europees per influir en l’agenda internacional, com reconeixia Emmanuel Macron, n’hi ha que encara interpreten el món de manera binària. Des de la confrontació o la testosterona. Des de velles lògiques bipolars. L’analista britànic Mark Leonard apuntava fa uns dies cap a tots aquells que enyoren aquelles relacions transatlàntiques occidentals “dels temps gloriosos de la Guerra Freda” amb “un enemic comú demonitzat” i que ara s’aferren a la disputa de la 5G, per exemple, perquè “es pensen que reeditar una Guerra Freda 2.0 seria una via per retornar als dies gloriosos d’Occident”.

ALIANCES. El poder d’un actor global es mesura per la seva capacitat de promoure idees pròpies. De sortir de dicotomies, com les que planteja un món dividit que obliga a posicionar-se entre l’autoritarisme i el capitalisme de Silicon Valley. Com escrivia fa poc Stefan Lehne al Carnegie Europe, “l’edat de la innocència s’ha acabat” per a la UE, però el primer que necessita la Unió és recuperar la política i, després, entendre que el món ha canviat.

Més enllà del poder marcial hi ha tot un poder relacional que es desplega arreu, que està canviant models de lideratge i obrint nous espais d’influència. En el món de la capacitat militar dissuasòria, la confrontació i els blocs, la UE sempre tindrà les de perdre. Davant la pressió exterior, la solidaritat i el consens intern sempre es debiliten. Europa necessita reaprendre el model de poder que la definia i parlar el llenguatge de les aliances i de la coherència interna si vol ser forta i coherent a l’exterior.