La llibertat de tots

Avui, a Europa i al món, hi ha un grapat de partits que, més enllà de les seves sigles, es defineixen com a socialistes o socialdemòcrates. Quin significat poden tenir, als inicis del segle XXI, aquestes definicions? ¿Té sentit, avui, seguir parlant de socialisme? Un llibre publicat fa un any i escaig, La libertad de todos, de Ricardo García Manrique, ajuda i molt a respondre a aquests interrogants. Perquè ho fa des d’una perspectiva molt particular, la pròpia de la filosofia del dret, que permet fer del concepte de desmercantilització la clau de volta de tot el relat.

Aquesta perspectiva permet dir que, ja des dels seus orígens -fa més de dos-cents anys-, allò que ha caracteritzat el socialisme és l’intent d’aconseguir la plena desmercantilització dels drets socials. Això és el que l’identifica: un projecte social que vol garantir de manera efectiva la llibertat real de tots els membres de la societat. En la mesura que la llibertat de les persones es materialitza en drets, una societat socialista seria aquella en què tothom té plenament garantits tots els seus drets.

¿Però no era la igualtat, i no la llibertat, l’ideal propi del socialisme? Sí i no: perquè igualtat vol dir, simplement, que la llibertat sigui universal. És a dir, que tots els membres d’una societat puguin ser realment lliures, independentment de la seva posició social. I només som lliures quan podem gaudir d’una sèrie de béns o condicions de vida fonamentals, al marge de quin sigui el nostre nivell de renda o de riquesa.

Quins són aquests béns? Per al liberalisme, la llibertat té a veure, sobretot, amb coses com la integritat física, la llibertat de pensament, d’expressió, d’associació o de sufragi, o la propietat privada, per posar alguns exemples. Per això, en les nostres democràcies liberals, hem convertit aquests béns civils i polítics en drets fonamentals. Teòricament, tots podem votar, pensar o expressar-nos per igual, tant si som pobres com si som rics. En una democràcia liberal, se suposa que els drets civils i polítics no es compren: tothom en disposa per igual pel sol fet de ser ciutadà.

Per al socialisme, la llibertat té a veure, sobretot, amb coses com la salut i l’assistència social, l’educació i la cultura, o el treball. És a dir, amb els béns socials. Fa dos-cents anys -fa notar García Manrique- que el socialisme intenta convertir aquests béns en drets plenament garantits. Però només podem parlar pròpiament de drets quan estan completament desmercantilitzats, és a dir, quan tots els membres de la societat, pel sol fet de ser ciutadans, poden gaudir dels béns que aquests drets protegeixen, sense haver de pagar-los al mercat.

En relació als drets socials, les societats contemporànies històricament s’han trobat confrontades a tres paradigmes. En el paradigma liberal -que ens remet a l’Europa del segle XIX- els drets socials no són reconeguts com a tals: només té salut o educació qui se la pot pagar i el capitalisme clàssic consisteix, precisament, a convertir el treball en una simple mercaderia. El paradigma social-liberal -que ens remet al desplegament dels estats del benestar occidentals durant el segle XX- es caracteritza per la desmercantilització només parcial d’aquests drets: l’educació o la salut pública conviuen al costat de l’educació o la salut privada, per posar un exemple.

La clau del projecte socialista, tanmateix, radica en el dret al treball. El paradigma social-liberal reconeix una sèrie de drets dels treballadors, però en realitat no som davant del dret al treball pròpiament dit, sinó davant d’un grau de desmercantilització molt mínim d’aquest bé que és el treball. Perquè ser realment lliure en relació al treball -dirà García Manrique- implica tres coses: que tots els ciutadans hi tinguin garantit l’accés, que el treball asseguri la suficiència econòmica i que els treballadors siguin sobirans pel que fa a l’organització de la seva activitat laboral. No és cap secret que aquest tercer element xoca de ple amb un dels pilars fonamentals del sistema capitalista, que deixa l’organització del treball en mans del mercat i dels propietaris (privats) dels mitjans de producció.

El paradigma socialista, en fi, seria aquell que pretén la plena desmercantilització de tots els drets socials i, molt particularment, del dret al treball. Quan una branca del socialisme, durant el segle XX, va intentar desmercantilitzar aquest dret estatitzant completament la vida productiva, va fracassar en tant que posava en risc els drets civils i polítics. Avui -assenyala García Manrique-, en el marc d’una democràcia liberal i d’una economia de mercat, són quatre les reformes que ens permetrien avançar sòlidament pel camí de la plena desmercantilització del dret al treball: el repartiment del treball, el reconeixement laboral de les activitats reproductives i de cura, la renda bàsica i la democràcia laboral -és a dir, l’organització democràtica de les empreses-. Camins, per tant, que haurien de centrar la tasca d’aquells que vulguin continuar el procés de “construcció d’una societat de persones lliures” que el socialisme va començar ara fa dos segles.