Lliçó per a nàufrags

F orma part del minoritari grup d’escriptors que hauria desitjat conèixer. Pamfletista, agitador, espia, periodista, Daniel Defoe sembla posseir les claus per entendre la transició entre els segles XVII i XVIII. Entre els seus molts textos, un dels més impactants és Diari de l’any de la pesta, una obra entre la ficció i el periodisme que retrata la gran epidèmia de Londres del 1666. Tot i que Defoe encara era un nen en aquell moment, s’esforça a reconstruir minuciosament el que va passar a la capital anglesa. La seva crònica, esgarrifosa en molts moments, inclou detalls d’historiador o, almenys, de cronista de la ciutat.

Naturalment, sens dubte, Defoe és conegut per tots pel gloriós nàufrag de York, Robinson Crusoe. Els anglesos acostumen a considerar Robinson Crusoe la primera novel·la de la seva literatura. Pot ser. Del que no hi ha cap dubte és del seu èxit popular immediat i del que, des de llavors, ha tingut sempre. Vaig llegir Robinson Crusoe de nen i el gran nàufrag no es va convertir en un dels meus herois favorits. Em va interessar però no em va emocionar. Vaig admirar, per descomptat, la seva capacitat d’adaptació, però no va conquistar un lloc en la meva imaginació, com sí que ho van fer els herois de Verne, Salgari o Jack London.

M’he preguntat alguna vegada per l’origen d’aquesta desafecció. Crec que Robinson Crusoe em semblava massa pragmàtic. Llavors no valorava, esclar, que tingués una mentalitat colonialista -com va diagnosticar James Joyce- i fins i tot racista. No era això. Era el seu excés de pragmatisme, cosa que, d’altra banda, sens dubte li va permetre salvar-se. Creure que la intel·ligència consisteix en la capacitat d’adaptar-se a les situacions noves és una peremptòria lliçó de realisme, si bé no és la més emotiva de les definicions de la intel·ligència. Això no impedeix que Robinson Crusoe sigui la novel·la ideal per llegir en una illa solitària. Sobretot després d’un naufragi.