Necessito ajuda. Sí, he fet una entrevista a Roberto Maroni (a l'ARA del 19 de gener), president de la Llombardia i desafortunat membre de la Lliga Nord, partit xenòfob i conservador, i tot això m'ha despertat uns traumes que creia oblidats.
M'explico: com a ciutadà del Vèneto, paradisíaca regió del nord d'Itàlia, vaig viure en primera persona el naixement de la Lliga Nord. Eren anys estranys: l'època de la caiguda de la Primera República després de la investigació Mani Pulite, l'aparició de Berlusconi en el panorama polític i la caiguda de partits històrics com la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista (una altra vegada no, no ho podria suportar, sisplau, senyor Navarro!). Al nord, estàvem cansats de la discriminació territorial, del dèficit fiscal i d'un monopoli romà en la gestió de la política i del país. L'estat més multicolor del món havia fet un esforç enorme per poder tenir un mínim d'uniformitat entre els diferents territoris que el componen, amb tècniques al límit de l'absurd. ¿Feies el servei militar i eres del nord? Doncs t'enviaven al sud (i viceversa). ¿Optaves a una plaça en l'administració pública? Fàcilment el teu destí seria l'altra punta de la península, especialment si volies ser professor. Penseu que jo, a l'escola, gairebé mai no vaig tenir mestres del Vèneto, i aquells anys han aconseguit inculcar al meu cap la idea que parlar en el meva llengua era de rústecs pagerols, una estratègia usada al País Valencià. Estàvem farts d'aquesta forçada homogeneïtzació, decebuts per la falta de protagonisme en el panorama polític italià i convençuts que havíem de fer alguna cosa per canviar la situació. L'aparició de la Lliga Nord va ser vista, doncs, com una alenada d'aire fresc i molts s'hi van apuntar seduïts per aquesta força que, per primera vegada, defensava el teu idioma, les teves tradicions, les teves reivindicacions. No hi havia altra possibilitat, si eres independentista, federalista o fins i tot autonomista: l'única opció de vot era la Lliga Nord.
I aquest ha sigut el terrible error. Sí, perquè haver deixat en mans d'un sol partit la important qüestió territorial italiana ha facilitat la seva radicalització. Hem passat del "Roma ladrona ", paraules acceptables (ja ho sé, són molts fortes), a fer servir l'epítet orangutan per definir una ministra italiana originària del Congo. El gran problema, doncs, és que s'ha deixat la Lliga com a única opció per als votants, com he dit abans, federalistes o independentistes. No hi ha hagut transvasament entre una força d'esquerres i una de dretes per un objectiu comú, fet que ha passat a Catalunya. Les dues parts s'han enrocat en les seves posicions, una esquerra que s'ha tornat la més nacionalista (italiana) de la història en contra del seus ideals internacionalistes, i una Lliga en possessió del monopoli polític del federalisme i que ha fet del control a la immigració la seva bandera. A Itàlia si dius que ets independentista estàs etiquetat com a insolidari i xenòfob. Ja està. I, de moment, no hi ha cap força d'esquerres que tingui la intenció d'agafar l'òptica de la revisió territorial. Al mateix temps, la Lliga ha entrat en una espiral demencial que aguditza aspectes xenòfobs i d'extrema dreta. La trobada del seu secretari amb Marine Le Pen, per exemple, em té perplex i la sensació que m'ha deixat l'entrevista és la d'un partit atrapat en una posició que ja no vol ni pot abandonar. Vénen, doncs, justificacions, una darrere l'altra: ¿crítiques a la ministra Kyenge? La critiquem per com treballa, no pel color de la pell. Marine Le Pen? Parlem amb tothom...
I la defensa a ultrança dels vincles sanguinis (ets italià si ets fills d'italians) versus el ius solis (ets italià si has nascut a Itàlia) amaga una situació sense sentit, la de milers de nens que van a l'escola italiana sense ser italians.
D'altra banda, em va molestar molt com en les xarxes socials vam arribar a criticar una regió com la Llombardia, de llarga tradició cívica. Periodistes que comparaven aquesta regió amb Síria i Maroni amb Assad, algun altre que especulava amb la presència de mòmies de negres a l'Expo 2015, una de la més progres de la història, amb la massiva presència del moviment Slow Food i d'Eataly, patrimoni de l'esquerra italiana. Aquells traumes, doncs, que havia tapat amb la càlida manta que representa aquest catalanisme de tots, han tornat per uns dies amb les crítiques i els elogis (menys) per haver parlat amb aquest interlocutor. Per cert, admirable la gestió del president Mas de la trobada: " a la italiana ".