La llista civil: una fórmula per guanyar
Des que Lluís Orriols va plantejar-la el desembre passat amb el rigor acadèmic habitual en ell (“El dilema de la candidatura unitaria”, El País, 16.12.2014 El País, 16.12.2014), molts hem vist en la proposta de les plebiscitàries pures —és a dir, les eleccions amb llista cívica sense líders ni partits polítics— una fórmula molt i molt vàlida per tal de sortir del carreró sense sortida en què s’ha trobat el procés a causa de les diferències estratègiques entre partits. Vist que, pel que sembla, no tots els actors acaben d’assumir prou de bona gana l’acord del 14 de gener, un acord que sancionava la proposta de tres llistes aliades, la “llista única civil” apareix com l’última esperança de suscitar un consens suficientment sòlid. Aquesta vegada ens en sortirem, oi?
Aquesta fórmula reté els avantatges de la “llista única de partits”, però n’evita els inconvenients. En efecte, en no tenir líders ni partits polítics, no representa cap espai ideològic en concret, ni tampoc la suma de cap d’ells. I, d’aquesta manera, evita l’efecte de centrifugació de vot que, inevitablement, provoca la presència d’espais ideològics diferents en una mateixa llista. En no incorporar cap líder polític, evita que el plebiscit del 27-S es converteixi en un plebiscit no només sobre la independència, sinó també sobre algun o alguns polítics en particular. En una paraula: una llista cívica dificulta notablement que els partits polítics no independentistes aconsegueixin plantejar cap altra lectura dels comicis, fora del sí o no a la independència.
No neguem la realitat: els líders polítics, per definició i de manera inevitable, són alhora un actiu i un passiu. Tot líder té partidaris i detractors. Per tant, són un actiu pels seus partidaris i un passiu pels seus detractors. La presència dels líders era, sí, el problema de la “llista unitària de partits”: perquè cada líder polític, alhora que suma, també resta. I això val per a tots ells, no només per a un en particular. La llista única civil és una fórmula guanyadora perquè manté els avantatges del concepte de “llista única” però, en excloure’n els líders polítics, en conjura els inconvenients. La pregunta que ens hem de fer, per tant, potser és aquesta: ¿de què es tracta, de ser justos amb els nostres líders i reconèixer els riscos que han assumit, o de guanyar el plebiscit?
Una llista cívica representa, simplement, el sí a la independència: és la fórmula més propera possible al referèndum que no hem pogut celebrar, com ja feia notar Orriols en el seu article. Una llista així pot obtenir el suport extern de totes les forces polítiques partidàries de la independència, sigui quina sigui la seva tendència ideològica. D’aquesta manera sí que hi hauria garanties mínimament fundades que aquesta llista pogués obtenir una majoria suficient.
Dit això, és important tenir consciència de les conseqüències que una fórmula com aquesta implica. La primera i principal és la separació de les eleccions plebiscitàries de les eleccions constituents. No ens confonguem: si els líders polítics són un risc o un inconvenient de cara al plebiscit, en canvi són del tot imprescindibles per tirar endavant el procés constituent. Tanmateix, d’una llista cívica sense polítics en sortiria un Parlament sense polítics -o sense polítics independentistes, per ser més exactes-. Per això, en cas que aquesta llista guanyés, seria absurd endegar immediatament després un procés constituent sense el lideratge dels partits i dels seus líders. D’aquí que les eleccions del 27-S, si s’hi presenta una llista civil, hagin de ser considerades únicament com a plebiscitàries. No poden ser eleccions constituents, perquè un Parlament constituent, insistim, ha d’estar format necessàriament per partits polítics. I en democràcia han de ser els ciutadans els que determinin, amb el seu vot, quin pes ha de tenir cadascun dels partits en aquesta cambra constituent.
De la mateixa manera, tampoc tindria gaire sentit investir un president de la Generalitat sorgit d’una llista sense polítics. Per tant, el Parlament nascut d’unes eleccions estrictament plebiscitàries hauria de tenir, bàsicament, una única missió: en cas de comptar amb un mandat democràtic en favor de la independència, fer allò que l’actual full de ruta descriu com “la declaració de sobirania inicial, com a anunci i inici del procés cap a la proclamació del nou estat, o República Catalana”. Fet això, es dissoldria d’acord amb el que preveu l’article 67.3 de l’Estatut. A partir d’aquí és el mateix Estatut qui determina el full de ruta: al cap d’aproximadament cinc mesos seria obligatori fer noves eleccions. Seria aquest nou Parlament, ara sí constituent, qui tiraria endavant la resta de previsions del full de ruta: elaboració d’una Constitució amb participació ciutadana, desplegament de les estructures d’estat, etc.
Aquesta creiem que és la fórmula que ens pot permetre als partidaris de la independència guanyar la partida decisiva. Tanquem d’una vegada aquest debat sobre les llistes -més aviat desgastant, tot sigui dit- i llancem-nos a guanyar el carrer de nou el proper 11-S, per després guanyar a les urnes el 27-S. Tenim massa feina per fer, una República per aixecar i un país sencer per unir. Podem discrepar sobre les millors vies per afrontar tots aquests reptes, i és legítim fer-ho, però al mateix temps tenim clara consciència que el tren de la història no passa tantes vegades per petites estacions com la de Catalunya.